És Maó, sí senyor

És Maó, sí senyor. Per les xarxes socials corre com una bala l'etiqueta #ésMaó. Ha estat una resposta ràpida a l'anunci de l'alcaldessa de Maó (és Maó, sí senyor) de canviar el nom oficial de la ciutat. Maó (és Maó, sí senyor) va ser l'últim municipi balear a acatar la llei de normalització lingüística de les Illes, el 2005. Però el PP enyora el genocidi cultural i converteix Mahón en una nova bandera del neoregeneracionisme espanyol (que Déu Nostre Senyor ens agafi confessats). Quan l'alcaldessa de Maó (és Maó, sí senyor) diu que sotmetrà el nom de la ciutat a una consulta popular recorda Miracle a Llucmajor, la divertida novel·la de Sebastià Alzamora que retrata la cara més grotesca de la vida social i política de Mallorca als anys vint. No hem avançat gaire des d'aleshores. L'ortografia i el rigor filològic no tenen color polític ni es poden sotmetre a la voluntat popular. Però això passa avui, al segle XXI, i l'alcaldessa de Maó (és Maó, sí senyor), va tan sobrada que qualsevol dia pot sotmetre a referèndum la taula periòdica dels elements o la llei de la gravetat.

El més admirable és que aquesta senyora anunciï sense que se li escapi el riure que la consulta es farà entre dues opcions: Mahón-Maó i Mahón-Mahó. Fantàstic! Genial! Ningú, ni els franquistes més passats de voltes, havia arribat tan lluny. L'esport ha posat de moda la disjuntiva sí o sí, que és el que vol dur a les urnes l'alcaldessa de Maó (és Maó, sí senyor). La seva és una idea extraordinària per fer callar d'una vegada la murga de l'autodeterminació. L'Ajuntament de Maó (és Maó, sí senyor) ha obert la via constitucional a un referèndum de la independència amb paperetes com aquestes: “1) Jo sóc i vull ser espanyol. 2) Jo sóc i vull ser d'Espanya.” Que la gent triï lliurement. I, si es vol matisar més, es pot redactar d'una manera més fina: “Com s'estima més menjar-se Espanya? 1) Amb patates. 2) Amb oli de ricí.”