Opinió

AVUI ÉS FESTA

Maragall a casa

Els temps que corren projecten una llum inesperada sobre la figura de don Joan Maragall i les seves angoixes

Puja i baixa la borsa, els especuladors fan comptes i els governs ajustaments. Venturós el lector que ha superat els entrebancs de les inquietants notícies d'avui, les de cada dia, i ha arribat –potser marejat i exhaust– a l'últim racó del diari. La incertesa és general. La natura, però, segueix les coses dels homes amb l'habitual indiferència geològica i ens regala, puntual, una altra primavera. Arreu al camp torna a haver-hi vermell de roselles amb l'esclat de color que recorda les galtes enceses de les noies (Papasseit). I sembla que algú ha fet cas de la pregària de Fages perquè sembla que sí, que a l'Empordà o a la Segarra ens ha estat donat el verd exacte al nostre prat i el blat tendre fa onades suaus als camps primaverals... Torna el prodigi. Podem demanar més? El lector m'excusarà aquest moment d'exaltació. Són coses de la gent gran. Els poetes romàntics eren els més donats a trobar consol en la natura. El nostre Joan Maragall, sense anar més lluny, va ser un dels que va crear –amb Verdaguer– la topografia literària d'aquest país. Encara es pot veure Maragall a casa, un espectacle que s'ha empescat el professor Jaumà, ara ja jubilat. Una perla de petit format que es representa al menjador de la casa-arxiu del poeta, a tocar la plaça Molina, a la casa de Sant Gervasi des d'on els Maragall veien el mar i veien com creixia Barcelona. Jep Barceló encarna un creïble Maragall que explica la seva vida i les seves visions i deixa anar alguns versos memorables. Descobrim un home clavat entre dos segles que va maldar endebades per crear la consciència d'una classe social (la burgesia catalana) i que com tots els que construeixen ponts va quedar engolit per la ventada de la història. Èxit i fracàs, exaltació i depressió, la febre de l'or i la ruïna. Els temps que corren projecten una llum inesperada sobre la figura de don Joan i les seves angoixes. Al Cant espiritual el poeta del paisatge posa la natura a l'altar més sagrat i s'encara al Creador: “Què més ens podreu dar en una altra vida?” En aquesta primavera que ens envolta la pregunta ressona amb força.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a