Universitat i descontentament

El que passa a la universitat és molt preocupant. De manera immediata els estudiants “pagaran més per la matrícula i rebran pitjor formació”. Els professors “faran més i pitjor docència, pitjor recerca i per menys remuneració”. Tant un col·lectiu com altre es reduiran (docents que no renovaran i estudiants que no podran pagar la matrícula). Aquests seran els previsibles resultats del programa d'increment de la productivitat i de reducció de la despesa social que se'ns proposa a la universitat pública i que, com les mesures aplicades en altres sectors, capgira les regles del joc de l'Estat que es proclama “social i democràtic”. Les conseqüències a mitjà i llarg termini seran previsiblement desastroses. Serveixin dos exemples: resultarà afectada la formació amb la reducció del professorat associat que vehicula el coneixement de l'experiència i transmet les identitats professionals; resultarà afectada la gestió (a aquests professors se'ls castiga per partida doble, ja que se'ls incrementa la dedicació docent i se'ls redueix el valor atribuït a la responsabilitat).

Per comprendre el que ens passa a la universitat, cal connectar-ho amb esdeveniments de gran fondària que afecten el conjunt de la societat. De les polítiques que posaven l'èmfasi en la redistribució social de la riquesa (de rendes, del treball, de l'educació, de la salut, de l'assistència social, etc.) s'ha passat a polítiques que posen l'èmfasi en l'increment de les taxes de guany del capital que es fonamenten en l'increment de la productivitat i en la reducció de la despesa social. Dins d'aquest programa, neoliberal, la crisi actual (provocada precisament per polítiques neoliberals) ha esdevingut el millor pretext per imposar-lo a la societat. Aquest procés està provocant una enorme concentració de capital en poques mans, la desaparició de petites i mitjanes empreses, l'expulsió de gran quantitat de mà d'obra acompanyada de l'abaratiment i sobreexplotació de la restant, la miniaturització de les polítiques redistributives i molts altres mals. Expressió greu d'aquesta deriva és el desistiment per part de l'Estat del deure d'assistir davant la necessitat (retorn de la Beneficència escenificat magistralment amb la Marató per la pobresa).

La imposició d'aquest programa neoliberal deixa molt al descobert les incoherències polítiques, ja que es fa tot el contrari del que en els darrers temps, de manera insistent, se'ns havia dit que calia fer: que l'increment de la productivitat al nostre país, a diferència dels països menys desenvolupats, vindria acompanyat de millores en l'educació i la cultura (més formació), de millores en la recerca (més inversió en I+D), en el desenvolupament dels serveis personals (més inversió en atenció a les persones dependents), de les TIC, etc. De la nit al dia, ja no és així; l'increment de la productivitat es basarà en la sobreexplotació de la mà d'obra. Ens trobem davant d'un dels recurrents “miracles” del capitalisme: guanyaran més amb menys treballadors que treballaran més, que estaran més mal pagats (la reforma laboral va cap aquí), amb menys despeses socials i estalviant-se inversions en béns de capital. Caram, quanta saviesa concentrada! Perdoneu, però, oi que sembla un programa dissenyat per ganduls intel·lectuals i paràsits? Molta gent intueix cap a on ens portarà aquest programa: si cada vegada es necessiten menys persones per produir el mateix, s'incrementa la productivitat dels que ja hi són i, a més, es redueix l'acció redistributiva de l'estat del benestar... la societat serà cada cop més inhumana.

Com que el futur es troba molt compromès, no és estrany que siguin alguns sectors dels joves els més sensibles i que, per tant, es resisteixin a aquestes polítiques (moviment universitari, indignats). Els qui es mobilitzen tenen moltes raons per fer-ho i molta raó de fer-ho. Les polítiques d'increment de les taxes de guany del capital i de retallada de drets socials ni són justes, ni són obligatòries de fer; ans al contrari, són polítiques i, per tant, eleccions entre possibilitats. Els governants diuen sovint que solament es pot fer tal o qual cosa, però aquesta és una afirmació que nega la política i va contra la democràcia. Alguns pensem que l'opció de millorar l'Estat social i la redistribució ens permetria sortir més ràpidament de la crisi i, a més, amb una societat més sana.

ELs estudiants universitaris, amb el seu esforç de mobilització, ens mostren la societat que volen: una societat que defensa els “drets” socials, més democràtica (no solament representativa, també participativa), crítica (que es lliura, amb esforç, de la por i, amb el debat, de la confusió o de l'engany). Comprenen també el significat de ser minoria: ja els agradaria ser “majoria”, però han de partir des d'allà on són. Saben que els canvis socials s'inicien sempre amb minories, que hauran de sensibilitzar les majories conformades (inicialment, incomodar les seves consciències) i que caldrà transgredir les normes que basteixen injustícies. Saben, tanmateix, que el cor de la democràcia és el dissens (l'exercici de les llibertats), no pas el consens.

El malestar és molt present a la universitat, però aquest no és un sentiment positiu; és fruit de la inacció, dels sentiments d'impotència (“tot està fatal”, “no hi ha res a fer”, etc.) i ens acaba passant factura. El descontentament és diferent, és un sentiment positiu que neix quan a la consciència d'injustícia s'afegeixen propostes de solució (objectius i projectes d'acció). Això és el que fan els estudiants mobilitzats i és el millor servei que poden fer als seus companys, a la societat i a si mateixos. Això és el que no fem ni els professors ni els òrgans de les universitats: ens queixem de manera improductiva mentre, “impotents”, anem operativitzant les retallades. Intel·lectuals de la inacció? Potser manquen motius?