Els qui no n'eren

Els grans objectius només són realment nacionals si representen la majoria de la nació, amb una majoria social sobre la qual doni suport a la proposta. La independència nacional només serà un fet quan tingui darrere la majoria del poble català, dels catalans de tota la vida i dels que fa un temps van començar tota la seva vida com a catalans. És obvi, doncs, que, si tenim en compte que no fa pas gaire temps, els partidaris de la independència érem minoria, perquè la majoria manifestava voler una altra cosa, ara tot canvia a una gran velocitat. Lògicament, el creixement de l'independentisme només s'explica pel pas cap a aquesta opció de gent que fins ara n'era contrària, indiferent, la veia com a absolutament impossible o bé mai no l'havia considerada ni imaginada seriosament. Fins i tot, avui, n'han esdevingut banderers noms importantíssims que, durant dècades, han anatemitzat amb una barreja de menyspreu i arrogància aquells que n'érem defensors: benvinguts al club. La vida té aquestes coses i persones que en el seu moment van ridiculitzar la possibilitat de la plena sobirania, per motius diversos, avui reconeixen que ja no ens queda altra sortida com a país que no sigui aquesta.

Durant més d'un segle, la política catalana s'ha mogut entre la dèria conservadora de salvar Espanya, arreglar-la, modernitzar-la, industrialitzar-la, democratitzar-la, obrir-la al món i l'obsessió progressista d'un federalisme ingenu que mai ningú no ha reivindicat amb plantejaments seriosos i creïbles, d'Espanya estant. Hem perdut, pel cap baix, cent anys, situant Catalunya al marge de totes les onades de creació de nous estats a Europa. Una i altra opció, en l'actualitat, fan aigües pertot arreu, perquè han perdut tota credibilitat, després d'anys i panys de picar sobre ferro fred, inútilment. La dada és d'una rellevància extraordinària perquè indica un canvi de tendència que, si bé la crisi d'ara l'ha accentuat, no ha vingut de cop, ni per un sol motiu, sinó com a culminació d'un seguit de factors i motivacions ben diferents, que han anat fent pòsit, de manera imperceptible, dia rere dia.

Hi ha els empresaris que, davant la sagnia permanent, constaten com les inversions de l'Estat en infraestructures es fan al marge d'allà on es produeix la riquesa, no tenen res a veure amb el que cal al nostre teixit emprenedor i exportador i la vinculació amb Espanya, marca tòxica, ens perjudica i fa perdre oportunitats al món. Gent culta, que no volia anar-se'n de l'Estat i que reconeixen que tal com som no hi ha lloc per a nosaltres i, doncs, n'hem de tocar pirandó. Intel·lectuals d'esquerra, ciutadans del món, fins ara anacionals, que veuen com no hi ha solució espanyola per a nosaltres i opten per una independència nacional, no nacionalista. Federalistes sincers que s'adonen que el federalisme ha estat l'anestèsic emprat contra els avenços nacionals. Sectors populars cansats de veure's privats de prestacions i serveis que tenen en altres llocs de l'Estat, pagant nosaltres. Científics i investigadors, formats aquí, sense altra sortida professional que l'èxode laboral, tot i disposar de recursos per a una bona tasca de recerca.

La independència serà possible gràcies a l'adhesió dels que no eren independentistes. Amb els que érem sempre, no en fèiem prou. Per això cal actuar amb intel·ligència, sumar i créixer, sense demanar pedigrís, única garantia de victòria. El pitjor fóra que algú es cregués dipositari del foc sagrat i en fes fora els que no hi creien, perquè sense ells no serem mai un país sobirà. Dit això, serà fins i tot divertit, quan ja tinguem la feina feta, sentir les proclamacions de fe de certs conversos i algunes proclames independentistes per part de certs mitjans i grups de comunicació. Hi ha gent que només és dels qui guanyen. I els partidaris de la independència estem ja a tocar de la victòria. Ara, només cal disposar dels lideratges nacionals i els instruments polítics adients perquè comenci la festa.