Opinió

Amb la independència ens refarem de la crisi

La concentració de poder econòmic o financer en unes quantes mans és un risc per a la democràcia

És famosa l'expressió “És l'economia, estúpid!”, de Bill Clinton, que el va catapultar al despatx oval de la Casa Blanca en la campanya de 1992. Avui, potser no tindria la decisiva rellevància que va tenir. Les nocions de política i d'economia s'imbriquen amb la de democràcia i incideixen en la idea de poder i en els moments presents estan encadenades de tal manera que és inimaginable parlar de l'una sense parlar de l'altra.

La democràcia va néixer a Grècia quan la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer política. Tant el terme com la pràctica van desaparèixer de la teoria política amb l'adveniment de l'Imperi romà. La recuperació de l'ús és un fenomen relativament modern (segles XVII i XVIII). En el llarg període en què el terme desapareix de la terminologia política només la política tenia el poder. L'economia li era supeditada i allò que en diem els medias eren del tot inexistents. Malgrat la seva aparent submissió, l'economia jugava sempre un paper important. Una economia feble significava un feble nivell de vida dels súbdits. Si les arques eren buides, l'única manera d'omplir-les eren els impostos o les guerres de conquesta, les quals implicaven elevades despeses bèl·liques i podien no ser victorioses i agreujar la situació. La importància de l'economia creix amb la revolució industrial, que impulsa la millora del nivell de vida, llança la lliure circulació dels béns i la llibertat d'intercanvis. L'increment de la importància del factor econòmic s'ha anat accelerant fins a ultrapassar la del polític gràcies a la banalització de les comunicacions que ha permès l'aparició de les multinacionals, les quals han arribat a exercir una gran influència sobre els governs.

De la mateixa manera que l'increment i la concentració de poder polític en unes quantes mans és un risc per a la democràcia, l'increment i la concentració de poder econòmic o financer també ho és, i la seva arma predilecta són els mercats, les primes de risc, les agències de qualificació i tota una sèrie de conceptes fins fa poc ignorats. Temo molt que la crisi que estem vivint sigui una lluita entre el poder polític i el poder financer i m'esgarrifo pensant que el poder financer n'està resultant guanyador És simptomàtica la desconfiança dels ciutadans en governs democràticament elegits, incapaços de reaccionar. Des de l'inici de la crisi cap govern de cap país ha superat una contesa electoral. L'Estat espanyol presenta una especificitat que mereix ésser tinguda en compte. El govern, del PSOE, seguint la ratxa, va ser derrotat en les eleccions de 20 de novembre de 2011. El PP va obtenir la majoria absoluta, amb 18 punts per sobre. Malgrat les seves promeses electorals, s'ha vist obligat a no només seguir les mesures d'austeritat del PSOE, que implacablement combatia des de l'oposició, sinó a incrementar-les. En l'enquesta de juliol del Centre d'Investigacions Sociològiques, el PP ha perdut 8 punts, i el PSOE tan sols en recupera 1, la qual cosa és indicativa que la desconfiança de l'electorat és als dos partits, el que governa i a l'anterior, al PP i al PSOE, “los dos grandes partidos estatales”. En aquesta situació es pot afirmar que l'Estat espanyol està en declivi, i n'és conscient, per això està angoixat.

La incidència de la crisi a Catalunya té causes polítiques i causes econòmiques i s'ha vist agreujada per l'insuportable espoli que pateix. El pateix des d'abans del 1714. La Guerra dels Segadors va començar el 1640 i les seves causes van ser l'espoli fiscal a què el comte duc d'Olivares sotmetia Catalunya per afrontar les despeses a les quals la monarquia espanyola havia de fer front per les seves implicacions en la política europea del moment, implicacions alienes a Catalunya, despeses que en certa manera equivalen als aeroports sense avions, AVE sense passatgers i autopistes sense cotxes que d'una manera tan irresponsable han contribuït a la difícil situació econòmica. Catalunya només pot vèncer la crisi si la pot afrontar amb tots els recursos que ella mateixa genera. Ha de recuperar la seva Hisenda pròpia i la seva Independència. Els catalans han de tenir consciència que només es podrà sortir de la crisi i iniciar la recuperació econòmica si Catalunya és mestressa de les seves decisions. La independència és la solució.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a