El silenci dels obrers

Com que modes són inèrcies, sovint inexplicables, a Catalunya ara només sembla que hi ha empresaris. De manera exagerada, com sol passar en aquesta tribu. Empresaris amunt i avall. A dreta i esquerra. Curiós país de contradiccions més curioses encara. Durant anys van haver-se de reivindicar com si fossin empestats socials i darrerament tothom els apuntava com a integrants de la tríada malvada –juntament amb banquers i polítics– que ens ha portat les mil calamitats. Ara no. Ara la premsa en ple els demana com veuen i pateixen el nostre present nacional. En el món de les balances de plat únic sembla que no hi hagi més que ells. I no. Perquè, segons la teoria marxista clàssica, encara poc o molt políticament vigent, hi ha també la dita classe obrera. Ningú pregunta res als sindicats. I ells callen com desheretats. Ja sabem què pensa tothom de la independència. Però, i les “centrals obreres”? Ningú els mira i ells despisten. El silenci dels sindicats evidencia incomoditats. De la UGT i de CCOO del Regne d'Espanya. Encara.