Costa d'escriure en passat

Costa escriure en passat de Lluís Maria de Puig. La seva sobtada mort ens ha entristit profundament. Trobarem a faltar per damunt de tot la seva humanitat i la seva bonhomia, i ens mancarà el seu consell ponderat i reflexiu i la seva serenor en els moments difícils.

La trajectòria personal i la pública de Lluís Maria de Puig han estat fecundes. Era un gironí de cap a peus, que va estimar profundament i activament la ciutat, el país, Europa i les seves idees. Socialista convençut, de primera hora, de profund catalanisme, havia participat en la lluita antifranquista. Va treballar amb convicció infatigable per la construcció europea, havent begut de la millor tradició europeista, que el seu estudi de figures com ara la d'Enric Adroher Gironella va ajudar a conèixer.

Federalista convençut, va impulsar el respecte per la diversitat europea des de molts diferents fronts, especialment el lingüístic. La seva tasca al Consell d'Europa, la institució que aplega 47 països europeus, ha estat enormement fructífera en diferents àmbits, en especial el de l'autonomia regional europea. Va arribar a presidir l'Assemblea Parlamentària del Consell, i en mantenia la presidència honorària. A Estrasburg, al Palau d'Europa, la seu del Consell, Lluís Maria de Puig era un home molt estimat, una institució a qui tothom coneixia. Ahir, l'actual president de l'Assemblea Parlamentària, Jean-Claude Mignon, va evocar-lo així: “Va ser un dels agents més entusiastes en la construcció del somni europeu [...]. El conjunt d'Europa mostra avui a un gran europeu la seva gratitud i el seu ple reconeixement.” Estimava Girona i la seva gent i gaudia de la vida a la ciutat. Havia treballat com a historiador en diferents períodes de la ciutat, sobretot en la guerra del Francès. Tota la seva tasca com a historiador traspuava aquest amor per Girona. És el cas del seu treball sobre Carles Rahola: ens va ajudar a conèixer i estimar el ciutadà Rahola, l'escriptor, amb l'edició facsímil de La ciutat de Girona, per exemple, però també la persona i la ciutat on va viure. Ell, que va servar la memòria de tants insignes catalans, com Enric Adroher, Carles Rahola o Ernest Lluch, es mereix que nosaltres honorem d'avui en endavant la seva. Ho farem procurant seguir el seu exemple: servint els nostres ideals socialistes i catalanistes, els ideals europeus, i servint, per damunt de tot, les persones que ens envolten. I procurant ésser, per damunt de tot, com ell va ser, bones persones.