La presumpta corrupció

L'encadenament de casos de corrupció que han castigat els principals partits polítics espanyols i catalans aquestes darreres setmanes ha atiat encara més una indignació pública que encara no se sap ben bé en què pot acabar desembocant. La corrupció no és “presumpta”. En tot cas, són “presumptes” cada una de les imputacions concretes que se'n deriven. Quan n'hi ha tants casos que afloren ací i allà, queda demostrat que no es tracta d'una anècdota, sinó que la categoria –el mateix sistema polític– presenta greus tares estructurals.

El moviment dit Indignat va demostrar els límits de la protesta al carrer. Sense organització –l'organització és “política”– qualsevol intent regeneracionista esdevé estèril. Per això els indignats han acabat en ben poca cosa. Quan es negaven a organitzar-se, a estructurar-se, també jeràrquicament, signaven la pròpia acta d'incapacitats. No es pot combatre “el sistema” renunciant a integrar-s'hi –és a dir, a convertir-se en sistema mateix– perquè els franctiradors, per molt que diguin combatre un exèrcit injust, sempre acaben dissolts o integrats. La lògica i la història no ensenyen una altra cosa.

Aquest és el gran problema que ara mateix pateixen tant la societat catalana com l'espanyola. El sistema de partits que es va derivar de la transició ha rebentat les costures i mostra un interior corcat. Les grans institucions de l'Estat participen igualment d'aquesta cruel evidència. Quin crèdit mereixen la monarquia, l'administració de justícia, la policia o el Banc d'Espanya? Fins i tot la magna llei que havia de regular estructuralment tot aquest sistema –la Constitució del 1978– ha acabat convertida en fre per als canvis i ariet de la intransigència.

Tot aquest magma de fang que supura cada dia per un forat diferent abraça totes les grans instàncies. També els empresaris, perquè s'han convertit en còmplices necessaris que premien en negre concessions, concursos i adjudicacions, els quals han quedat tots en entredit. I igualment la premsa. Qui pot afirmar ara, sobretot a la capital de l'Estat, que és on es concentren tots els grans poders, que diaris, emissores de ràdio, canals de televisió i grans grups de comunicació no obeeixen estrictament els seus interessos? Hi ha cap mitjà a Madrid –que, convé repetir-ho, és on es couen les grans decisions– que no tanqui els ulls quan no li convé una notícia i no els obri quan consideri oportú esbombar-ne una altra? El circuit de la informació també s'ha viciat. Fa temps que les investigacions periodístiques naixen en un dossier que filtra algú interessat a fer-ho a aquell mitjà concret. Aquest algú pot ser un polític que ja sap com reaccionarà quan la presumpta investigació –també molt poc presumpta– es faci pública. I això tanca el cercle funest.

N'hi ha que afirmen que els partits no poden resoldre el problema perquè ells ja en formen part. Només els partits? I les institucions? I els poders de l'Estat? I els empresaris? I la premsa? Els nivells de cinisme s'han elevat a l'enèsima potència. Hi ha autoproclamats professionals de la informació que retrauen exclusivament als polítics unes conductes que ells imiten i superen cada dia. Finalment, també es pot parlar de la complicitat –fins i tot de la identificació– d'una part important de la societat que fins ara no considerava la corrupció determinant en la pròpia opció de vot. Perquè la supeditava a altres consideracions més importants o perquè, senzillament, hi aplicava la funesta teoria segons la qual “si no ho fan ells, ho farà un altre, i jo mateix ho faria si tingués l'oportunitat”.

Hi ha dos factors que expliquen en part els casos que cada dia esquitxen la premsa. En primer lloc, la inèrcia o la covardia dels grans partits polítics, que mai han volgut acceptar que no havien resolt el seu finançament. Potser perquè es pensaven que, si el reconeixien en tota la magnitud, l'opinió pública ho consideraria un preu excessivament car. En segon lloc, el gran boom immobiliari de la dècada anomenada prodigiosa, que ha fomentat el pagament al partit i la comissió al particular com a sistema més eficaç per eludir burocràcies o per salvar obstacles. Però a l'entorn d'aquests dos fenòmens hi ha hagut també errors i vicis molt més generals.

Els partits polítics no tenen autoritat moral per resoldre un problema que no han sabut solucionar en dues dècades. La societat que els l'hauria de concedir no ho fa, però alhora tampoc no acaba de trobar alternatives que permetin almenys una certa tranquil·litat col·lectiva.

Però el fet és que la situació econòmica genera cada dia més malestar. I atia la necessitat de buscar responsables. Més que responsables, sovint, caps de turc necessaris. Pot acabar passant, doncs, que en un moment concret, per una o altra anècdota, el riu s'acabi desbordant. Tant a Catalunya com a Espanya creixen en importància els partits petits, gens sospitosos d'haver caigut en els paranys dels grans, però alhora, i segons quins casos, potser fins i tot més temibles per a l'estabilitat social, perquè propugnen populismes o totalitarismes ben coneguts. El problema de la corrupció és que no és presumpta. És real i, segons tots els símptomes, general. I que no hi ha cap gran solució que permeti passar el full i entrar en una nova etapa més digna. L'única manera d'aconseguir-ho no serà amb solucions radicals, amb nous profetes cridaners, sinó amb gestos mesurats i contundents, que no busquen el miracle però que reinstaurin la confiança. Però qui pot fer-los? Qui pot tornar a convertir de nou la innocència en presumpta?