Sí, no, i tot el contrari

Com que al món hi ha d'haver de tot, també hi ha paraules que signifiquen un cosa i alhora la contrària. No es tracta tan sols de mots amb més d'un significat –que és un fenomen comú i amb una denominació precisa: polisèmia– sinó de tenir significats exactament contradictoris. Des de fa pocs dies és –oficialment– el cas del verb enervar. El diccionari normatiu de la llengua catalana acaba d'incorporar una definició del terme –“fer posar nerviós”– que contradiu la que ja hi figurava –“privar de nervi, ensopir”–; definició que, per cert, es manté, tot i que en una posició secundària. En llengua catalana, fins ara, l'exemple recurrent per il·lustrar aquesta polisèmia extrema que converteix una paraula en antònima d'ella mateixa era nimi. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, nimi significa “excessiu, prolix”, però també “insignificant, negligible”, que si no és una contradicció en termes, s'hi assembla força. L'exemple d'ús que posa és una troballa extraordinària que permet conjugar amb èxit dues contradiccions aparents: “detalls nimis”. És ben clar que l'acumulació de detalls nimis o negligibles ens condueix a l'excés. En llengua castellana es dóna una circumstància molt similar, però la Real Academia de la Lengua se sent obligada a aclarir que el sentit original del terme en llatí –“excessiu, abundant”– es manté en castellà tot i que va rebre accepcions de sentit contrari perquè es va mal interpretar. Ara, en català, després d'aquest nimi podrem utilitzar enervar com a segon exemple d'autoantònim (i perdonin la invenció), una possibilitat que, amb el diccionari normatiu a la mà, ja tenia la llengua castellana.

De fet, resulta fàcil entendre que una paraula pot perdre el significat original i adquirir-ne un altre; fins i tot que n'adquireixi un de contrari. Però sorprèn que els dos sentits es mantinguin sense que un o altre s'invalidi. Potser algun dia Màrius Serra, guia espiritual de tants verbívors, escriurà un article magnífic que ens il·luminarà i ens traurà d'aquesta estupefacció filla, probablement, de la ignorància. Mentrestant, tenim la sort de disposar d'un verb d'aplicació universal, molt útil en el temps que ens ha tocat viure.

–No, no, si us plau, no em parlis ni de diners ni de política, que em deprimeixo. M'enerva, ai senyor, com m'enerva –dirà un entre sospirs.

–A mi, en canvi –respondrà l'altre amb estridència–, m'entra una ràbia revolucionària indescriptible. A mi no m'enerva, no; a mi n'enerva, m'enerva tant que em posa a mil per hora, eh, a mil per hora!