Opinió

La Santa Cena

Una manera de commemorar aquesta cena, molt antiga, singular i vigent,
és la de l'Oratori de la Confraternitat
del Sant Sagrament, del convent
de Santo Domenico, a La Valletta, a Malta

La Santa Cena és l'àpat que féu Jesús abans de la Passió, en el qual instituí l'eucaristia. Alguns diccionaris admeten cena com a sinònim de sopar, però el Fabra i el de l'Institut d'Estudis Catalans reserven aquest terme només per al Sant Sopar, el Darrer Sopar o la Santa Cena, que els evangelis designen com a Àpat de Pasqua o Cena Pasqual. Per Setmana Santa, les evocacions d'aquest esdeveniment central del cristianisme, associades a la cerimònia de rentar els peus dels deixebles, com va fer Jesús, tenen formes diverses.

Una manera de commemorar aquesta cena, molt antiga, singular i vigent, és la de l'Oratori de la Confraternitat del Sant Sagrament, del convent de Santo Domenico, a La Valletta, a Malta. Aquesta petita illa i estat independent, estratègicament situada a la Mediterrània, entre Sicília i Àfrica, domini durant segles de l'orde dels cavallers hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem, o orde de Malta, manté una religiositat catòlica ben visible entorn de la Pasqua. Una manifestació d'aquest fet és l'espectacular exposició de la taula del Sant Sopar a l'esmentat convent, elaborada gràcies a l'activitat i creativitat de la comunitat i els feligresos. A dins de l'oratori s'hi mostra una abundant sèrie de plats preparats majoritàriament amb pasta de tota mena, crua (macarrons, galets, llacets, pistons...), de color natural o acolorida, que forma diversos motius decoratius, pasta que un cop acabada la Setmana Santa es reparteix a persones necessitades. El conjunt, molt ben il·luminat, i decorat amb centres de flors, espelmes i fulles de llorer, constitueix un plaer per a la vista que us recomano de contemplar si teniu ocasió de visitar Malta en aquests dies. L'origen remot d'aquesta tradició cal buscar-lo en la cerimònia de rentar els peus a uns pobres la nit de dijous sant, als quals es donaven, després, menjar i almoines. Però a partir del 1784 l'almoina va millorar i, a més de pa, s'ofereixen als necessitats menges variades, perquè a més de pasta, també hi ha arròs, fruita seca, olives, taronges, llimones, oli i vi.

Per la seva significació, són molt abundants les representacions del Sant Sopar, i sens dubte la més cèlebre és la de Leonardo da Vinci a Milà, obra amb molta història i a la qual ja Goethe trobava possibles revelacions de mons secrets. A la seva novel·la El codi Da Vinci, Dan Brown espremia, de manera esotèrica i fantasiosa, tota la simbologia de la qual va ser capaç en la seva interpretació d'aquesta pintura.

Segons alguns relats, i tenint en compte les tradicions de la Pasqua jueva, sembla que en el Sant Sopar es podrien haver menjat verdures i herbes amargues, per recordar els difícils temps de l'èxode, sense bullir ni coure per seguir la tradició, i el be pasqual, farcit de llorer, sal, pebre i romaní, tot acompanyat de porros, pèsols, pa àzim (sense fermentar), fruita seca, figues, compota de fruita i mel. També s'explica que Jesús va menjar poc, no va tastar el be, i es limità a una mica de verdures i llegums, pa, vi i postres. Potser sí, però les fonts són dubtoses. El que ja és menys dubtós és què menjaven en el Sant Sopar de Leonardo. L'any 2008 John Varriano, professor d'art nord-americà, ho va publicar en un article a Gastronomica. The Journal of food and culture, gràcies al fet que la restauració i neteja del quadre del 1997 va permetre observar-ho. No hi havia anyell, però sí anguila a la brasa amb taronja i altres peixos. Les anguiles es consumien en temps de Leonardo, el qual, per cert, era també un gran cuiner, com ho demostra en el seu llibre Notes de cuina. El seu padrastre, reboster i pastisser, li va inculcar la passió per fer menjars i dolços. El 1473 va ser cuiner de la taverna Els Tres Cargols, de Florència, i el 1478, amb el seu amic Botticelli, va obrir L'Ensenya de les Tres Granotes de Sandro i Leonardo, que no va prosperar perquè als florentins no els agradaven les diminutes porcions de menges exquisides sobre trossets de polenta que oferien. Pintar els va anar molt millor.

Les relacions entre l'art i el menjar són moltes i molt diverses. Una de curiosa és la que trobem en un article de B. i C.S. Wansick, publicat el 2010 a la revista International Journal of Obesity. Mitjançant un programa CAD-CAM, que permet precisar magnituds i proporcions, els autors van estudiar 52 pintures del Sant Sopar d'entre els anys 1000 i 2000 que reflecteixen el menjar de cada època, i van concloure que en el decurs del temps cada vegada s'ha anat menjant més. Els pintors donen testimoni que anàvem posant una de les bases de la creixent obesitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a