Festa major

Avui, a Lloret, és Santa Cristina, patrona del poble, diada de festa major. Els actes que es porten a terme aquests dies són molts, però aquells que traspuen l'essència lloretenca, amagada la major part del temps sota l'activitat lucrativa, són bàsicament l'anada a l'ermita per mar, l'estofat després de l'ofici i el ball de plaça de la tarda, davant de la casa de la vila. Aquestes manifestacions concentren tota la simbologia més aferrada al nostre esperit. I és bo que sigui així i que continuï. És un resum d'història, de fe i de tradició, és a dir, de cultura pròpia. I els pobles tenen aquí la seva riquesa singular. No som pas l'excepció. Acabo de passar 21 dies navegant en una goleta de 1874 –no és la primera vegada i fins i tot n'he parlat en alguna altra ocasió– i en el curs de les 1.609 milles recorregudes he vist moltes coses interessants i, d'altra banda, he comprovat, novament, el denominador comú que infon en el tarannà de la gent la presència de la Mediterrània. El dia 29 de juny, per exemple, em trobava a Carloforte, a l'illa de San Pietro (Sardenya). Era la festa de la ciutat. Vaig ser convidat, amb altres, a la processó dedicada a sant Pere que feien els carlofortins des de l'església cap al moll, i que després embarcava i es convertia en processó marítima, a la caiguda de la tarda, en una estampa de gran bellesa. L'any 2009 també em vaig trobar amb una processó semblant al port de l'Alguer, en aquella ocasió dedicada a la Mare de Déu. I l'any 2007 igualment havíem estat testimonis d'una processó similar dedicada a sant Esteve al port de Santo Stefano (Itàlia). Són unes petites mostres d'una manera de fer i de sentir, que tenen semblances i, a vegades, orígens comuns, i, sovint, és bo establir vincles entre els pobles que en gaudeixen. També, en aquest sentit, a Toló, el 12 de juliol passat, vam rememorar la gesta del patró mariner grec Pierre Ireneu, que, l'any 1041, en veure's a punt de naufragar, a causa d'una de les tempestes del golf de Lleó –situació que també hem tastat en alguna ocasió– va prometre alçar una capella a santa Cristina en un turó de prop de Cuers, si se salvava. Aconseguí arribar a la platja de la Garona, als afores de Toló, i construí, efectivament, l'esglesiola. Els participants en el viatge en veler vam recordar-ho i vam pujar a l'ermita, on fórem acollits cordialment pels Amis de Sainte Christine, enfortint els llaços que ja havíem teixit en altres ocasions. Els temps moderns no estan renyits amb el pòsit cultural dels pobles i manifestar-ho, de tant en tant, sense embuts, és positiu.