Articles

A trenc d'alba, foraster

Darrerament es parla molt de democràcia. Malgrat el massiu descrèdit de la política, la democràcia no només gaudeix d'una envejable salut de ferro sinó que s'ha convertit, en aquest moment agònic, en heroïna salvadora. Convertida en eslògan reivindicatiu (no ens representen), expressant una aposta de futur (democràcia real, ara), transfigurada en concepte eufemístic (dret a decidir) i concretada en instruments que semblaven oblidats (assemblees, consulta popular), la invocació de la democràcia tanca tots els debats remetent-nos a la sentència de les urnes. Una crida a la democràcia que sovint sembla un desafiament: “Al final del carreró a trenc d'alba, foraster... I no oblidis d'esmolar les teves paperetes.”

Aquesta confiança cega en les solucions democràtiques, però, contrasta amb una llarga història de fracassos. Tant Aristòtil com Plató van atribuir als excessos democràtics bona part dels problemes que van fer col·lapsar la fins llavors esplèndida Atenes. I més recentment, el drama d'Egipte ha provocat que analistes de tot tipus mostréssim la més absoluta incapacitat per aclarir on és la somiada resposta democràtica. Tanmateix, des del punt de vista acadèmic, la contundent i clara adhesió a la democràcia xoca amb el fet de tractar-se d'un dels conceptes més polisèmics i més polèmics de la història de les idees polítiques. Dec ser un presumptuós, però davant el recent i sovint sobtat entusiasme democratitzador, no deixo de preguntar-me –sense obtenir una resposta clara– sobre el significat que es dóna a les paraules. De quina democràcia deuen estar parlant?

Una distinció clàssica és aquella que diferencia democràcia agregativa i democràcia deliberativa. Des de la lògica agregativa, la democràcia és una forma de prendre decisions que, a través de determinades regles, es caracteritza per, primer, facilitar l'expressió de posicions individuals i, més tard, convertir-les, a través d'una suma agregativa, en una posició col·lectiva. Benjamin Barber defineix aquest model com una democràcia dèbil, i ho explica a través d'un símil: aquesta democràcia consistiria en un conjunt de procediments que permeten, com en un zoològic, que cada animal ocupi el seu lloc, evitant la barreja i la trobada. Són animals salvatges i, per tant, és impossible que entrin en diàleg –es mossegarien els uns als altres–. Així, una democràcia dèbil és aquella que considera les persones com animals incapaços de trobar-se i debatre sobre els seus afers col·lectius, de manera que és millor dedicar-se a expressar els propis interessos individuals. I després ja els sumarem. Es tracta d'una democràcia com a desafiament, amb guanyadors i perdedors.

La democràcia deliberativa, en canvi, és aquella que confia en la capacitat dels ciutadans per trobar-se, respectar-se, dialogar i construir plegats projectes col·lectius. Benjamin Barber l'anomena democràcia forta, un model de democràcia on les decisions no es prenen a partir de la suma de vots, sinó que depenen tant de l'intercanvi d'arguments com de l'establiment de relacions. No es busca l'opció guanyadora (en termes quantitatius) sinó la decisió que incorpora les aportacions d'aquells que n'han parlat (en termes qualitatius) i que, per tant, no s'han limitat a executar un acte privat (votar), sinó que s'han relacionat. S'han conegut i s'han reconegut en l'espai públic, dirien els defensors de la democràcia deliberativa. És a dir, no es tracta d'un desafiament a trenc d'alba sinó de quedar al saloon per estar junts i fer-la petar al voltant d'una ampolla del que sigui.

De quina democràcia parlem? Quina democràcia volem? Jo, com a bon mediterrani, prefereixo les converses pausades al voltant de la taula que les competicions per veure qui endrapa més hamburgueses. Els desafiaments a veure'ns les cares al carreró em fan por. Suposo que temo ser vençut, que em matin. Allò que no sé és si, avui, quan tothom es confia a la solució democràtica, ho fa amb ganes de parlar amb els altres o amb ganes de derrotar-los. Jo, per si de cas, no penso anar a cap carreró a trenc d'alba. Ho sé, sóc un covard.

No deixo de preguntar-me sobre el significat que es dóna a les paraules
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.