Opinió

Oradour-sur-glane

La construcció europea representa la més reeixida reconciliació col·lectiva de l'era contemporània

Ala Catedral de Reims el 8 de juliol de 1962 se celebrà una missa solemne amb la presència de Charles De Gaulle i el canceller Konrad Adenauer. El primer dels grans actes de reconciliació franco-alemanya fou una cerimònia freda. La fi de l'última guerra era a prop, faltava potser convicció en el penediment i la perspectiva clara d'un avenir avinguts. El 22 de setembre de 1984 François Mitterrand i Helmut Kohl, agafats de la mà, visiblement emocionats, s'encaminaren a retre homenatge a l'imposant ossera de Douaumont, on reposen les restes de 130.000 soldats francesos i alemanys, molts d'ells desconeguts, caiguts a Verdun el 1916. Era una guerra més llunyana i un enfrontament més directe amb esgarrifoses pèrdues que perduren en la memòria col·lectiva dels dos pobles.

Un nou acte de reconciliació bilateral ha tingut lloc el 4 de setembre passat a Oradour-sur-Glane, una vila del departament de l'Alta Viena, amb la participació de François Hollande i del president federal Joachim Gauck. A Oradour-sur-Glane les SS de la divisió Das Reich, el 10 de juny de 1944, assassinaren 642 persones, la pràctica totalitat dels habitants de la vila, afusellats els homes, cremats dones i infants a l'església parroquial, incendiada i metrallada per les SS, després d'haver-los-hi tancat. En l'ocasió Hollande ha dit, dirigint-se a Gauck, “sou la dignitat de l'Alemanya d'avui, capaç de mirar de cara la barbàrie nazi d'ahir”. Gauck li respongué que l'Alemanya que tenia l'honor de representar “és una Alemanya distinta de la que avergonyeix els nostres records” i “avui Alemanya vol construir Europa, no pas dominar-la”.

Hi ha hagut altres actes de reconciliació, i no sols entre França i Alemanya. El mateix president Gauck s'ha personat a Lídice (Txèquia) i a Santa Anna de Stazzema (Itàlia), poblacions on les SS assassinaren centenars de civils. Sense oblidar aquella memorable genuflexió en un gest d'humilitat i penitència del canceller Willy Brandt, el 7 de desembre de 1970, al peu del monument recordatori de l'heroic i desesperat aixecament del gueto de Varsòvia, entre el 19 d'abril i el 16 de maig de 1943. La cerimònia d'Oradour-sur-Glane, a més del seu valor intrínsec de reparació moral envers les víctimes del monstruós crim, ha estat molt oportuna en el temps igual que les balsàmiques paraules del president Gauck, en un moment que Alemanya es troba sota sospita de pretensió d'hegemonia per les polítiques que està imposant a socis de la UE. Vells sentiments de germanofòbia s'han desvetllat ja a Grècia, Portugal i localment en altres països.

No cal cercar un fonament objectiu a aquest desvetllament. N'hi ha prou amb recordar les paraules del sociòleg, alemany i jueu, Norbert Elias: “és poc probable que en un futur previsible arribi a desaparèixer de la memòria de la humanitat el record del govern de Hitler i del milions d'éssers humans que perderen la vida per culpa de les seves decisions”. Certes prudències i contencions dels dirigents alemanys s'expliquen perquè són conscients d'aquell terrible passat, encara que ni els seus pares ni ells l'hagin viscut.

Tanmateix, queden encara pendents molts actes de reconeixement i de reparació per part d'Alemanya, en particular, envers els pobles de les antigues Unió Soviètica i Iugoslàvia. Però també els aliats vencedors haurien de reconèixer que tampoc no respectaren ni sempre ni plenament les lleis de guerra i les lleis humanitàries en la seva bel·ligerància contra Alemanya.

Oradour-sur-Glane ens ha vingut a recordar el terrible passat recent d'Europa i l'encert de la construcció europea, que representa la més reeixida reconciliació col·lectiva de l'era contemporània.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.