Moderació, collons!
A partir d'ara el single imbatible en el hit parade de la nova temporada política serà el de Moderació, interpretat pel grup coral Moderats i Cia. Sí: moderació i moderats són els dos últims conceptes que pugnen per galvanitzar l'anomenat procés sobiranista. Res a dir si no fos que aquest cant a la moderació té tot l'aire de ser l'enèsim recurs per saltar-se totes les pantalles polítiques que la pulcritud democràtica exigeix. M'explico: en democràcia allò primordialment important és crear un marc equitatiu de discussió política, on la veu de tots els interlocutors tingui el mateix grau de consideració i oportunitats, on no hi hagi coaccions limitadores de la llibertat. Per tant: moderat o radical són etiquetes secundàries, conceptes operatius un cop aquest marc ideal de discussió ha estat assegurat. Parlar de moderació en el procés sobiranista és, per descomptat, legítim. Però sense fer trampa: sense reivindicar que els suposats i autobatejats moderats signifiquin la inhibició de la capacitat de decisió d'altres veus suposadament no moderades o suposadament radicals. Res a dir amb els moderats si no fos que aquesta moderació sembla només un urgent disseny de laboratori per neutralitzar el bacil de l'independentisme. I ja se sap, allò que funciona en el camp de la medicina potser no funciona en el camp de la política, que sempre exigeix una credibilitat que només la tradició i la llei de conseqüència garanteixen: on eren, aquests moderats, fins tot just abans-d'ahir?; llevat d'honroses excepcions, no hi ha hagut moderats capaços de dir ni ase ni bèstia davant de les tumefactes persecucions judicials a l'independentisme, davant de l'esquarterament de la llengua catalana; davant de la catalanofòbia, davant de la sentència del Tribunal Constitucional l'any 2010, davant de la laminació de l'Estatut que el poble de Catalunya havia votat sobiranament. Res a dir amb relació a aquesta moderació si no fos que, com tots els conceptes abstractes, els suposadament moderats no tenen la patent per repartir carnets de moderats i, per exclusió, de radicals. Moderats, ells, perquè volen un estat dependent d'Espanya, i radicals els altres perquè volen un estat independent? Ah, sí? Parlem-ne.
La prova de la fragilitat conceptual és que, als vagons del tren de la moderació, hi pujarà un públic heterogeni fins a efectes còmics: als dos o tres honestos conseqüents de torn potser s'hi afegiran els rostres moderats dels moderadíssims Felipe González, Guerra, Chacón, Sánchez-Camacho, Cañas...
