Brots verds?

Segons criteris estadístics hem sortit de la recessió. Les dades són incipients, però els governs comencen a anunciar expectatives de millora. Per la seva banda, el sistema financer mostra uns rendiments que tornen a multiplicar-se. Alts responsables del sector bancari fins i tot proclamen que vivim moments d'eufòria econòmica. També acabem de saber que el nombre de multimilionaris ha crescut durant el darrer any un 16%. Ja hi ha 402.000 espanyols que disposen de més d'un milió de dòlars. El consum de cotxes de luxe i de joies de gamma alta també viu bons moments. En aquesta mateixa línea, fa unes setmanes es va presentar a Girona un estudi encarregat pel Fòrum Carlemany en què es destacava que els empresaris de la demarcació havien augmentat un 9% la seva facturació i un 4% els seus beneficis. Tot plegat sembla invocar, ara sí, els esperats brots verds de l'economia.

Com ens ho hem fet? Quin ha estat el motor que, a poc a poc, està proporcionant dades que desperten cert optimisme? Un podria pensar que per fi estem millorant la nostra competitivitat en el terreny de l'economia del coneixement. L'eterna promesa. Trobem alguns brots verds en aquest terreny, efectivament, però semblen poc generalitzables. Especialment quan les universitat continuen patint greus retallades, quan la recerca s'ha bloquejat o quan els nostres joves talents es veuen forçats a emigrar. O podríem especular al voltant de la renovació d'un model turístic que estaria tendint a desestacionalitzar-se i a guanyar en qualitat. També trobem casos d'excel·lència en aquest àmbit, però la intensa precarietat de la feina que ha generat la darrera temporada ens fa pensar que estem aprofundint en el vell model de turisme de massa, depredador i amb escàs valor afegit. O podríem fer referència a l'impuls de nous emprenedors. Aquests semblen que són la gran aposta, tot i que les dificultats d'accés al crèdit i les múltiples traves administratives estan limitant el seu potencial. O una darrera explicació podria fer referència a la reactivació del consum intern. Aquest tindria un impacte molt significatiu, però segons els experts segueix paralitzat per la inestabilitat laboral i les continuades reduccions salarials.

De fet, descartades aquestes i altres explicacions, sembla cada cop més clar que la intensificació de les desigualtats socials ha estat l'autèntic motor de la recuperació econòmica. En l'esmentat estudi sobre la situació de les empreses gironines, els seus promotors es mostraven igualment satisfets del creixement del 4% dels beneficis i de la caiguda del 7% dels salaris. L'objectiu no és mantenir beneficis i salaris, sinó que la baixada dels salaris proporcioni un creixement dels beneficis. És probable que estiguem sortint de la recessió econòmica, però també és cada cop més segur que no ho estem fent tots junts. A uns, els números els surten, mentre que la majoria observa com els brots verds neixen en territoris que els són del tot inaccessibles.

Basar el creixement en la desigualtat no és cap novetat. És una fórmula provada històricament i analitzada acadèmicament. De fet, a grans trets, la industrialització del segle XIX va operar seguint fil per randa aquest model. I els analistes de base marxista ho van poder explicar en termes d'apropiació de plusvàlues, mentre que els teòrics liberals ho vinculaven amb arguments meritocràtics. És, però, una sortida que descansa sobre la injustícia i que, per tant, troba els seus límits en la capacitat de la societat per suportar-la. Una capacitat que sembla molt desenvolupada, però que ens permet preguntar-nos: fins quan seguirem suportant que el creixement econòmic justifiqui tantes misèries socials? Fins quan permetrem que els beneficis d'uns quants descansin sobre les espatlles de la desigualtat i la injustícia?