Opinió

La veritable frivolitat

La superficialitat en els valors, en el missatge, en la política o en la gestió, ha de ser especialment delimitada

Comencem pel principi; és a dir, pel diccionari. Una cosa disruptiva és allò que produeix una “descàrrega brusca produïda en un aïllant sòlid, líquid o gasós quan la tensió a la qual és sotmès arriba al valor de la tensió disruptiva”. Bé, per resumir-ho: un canvi brusc en una matèria. Té a veure amb trencar alguna cosa de manera ràpida i intensa. Per això es fa servir el terme disruptiu aplicat sobretot als forts canvis tecnològics: va ser disruptiva la roda, perquè l'agricultura va desplaçar la caça. Va ser disruptiva la impremta, perquè la transmissió del coneixement va desplaçar l'obscurantisme. I ha estat disruptiu el telèfon mòbil, perquè la telefonia fixa no permetia satisfer la necessitat d'estar comunicativament disponible. En resum, ets disruptiu si t'adaptes als forts canvis en la tecnologia.

Ja vaig escriure que, per mi, més important que això és el contingut: no es tracta d'adaptar-se a les tecnologies, sinó en tot cas de fer que aquestes s'adaptin a tu (que en teoria ets el creador, o el gestor públic o privat, o qui té alguna cosa a dir). No és necessari que Jaume Plensa s'adapti a internet, perquè la seva obra no ho requereix. Ni cal que en Jaume Cabré tingui Facebook, com també em sembla perfecte que en Quim Monzó sigui molt actiu a Twitter. Ni un gran nombre de seguidors virtuals diu gaire res d'un departament de gestió. Però és que no parlàvem d'això, quan parlàvem de cultura o de modernitat. I si estem parlant de Santa Mònica, doncs la mare de sant Agustí fou una influent experta en filosofia i teologia, cosa inusual per la poca educació que rebien les dones al segle IV. Una dona de continguts, en definitiva. De profunditat. Moderna.

Sobre el debat que s'ha produït darrerament arran de la nova línia d'Arts Santa Mònica, o el dilema espectacle-cultura, hi tinc dues coses a dir. Crec sincerament que una forma d'arribar a la profunditat és des de la superfície, i que també és una manera ben legítima d'arribar-hi. A tots ens ha sabut greu la separació dels Antònia Font, i ells feien justament això: cultura pop, que no vol dir cultura frívola. O sí. En qualsevol cas, hi ha un tipus de cultura que és frívola, espectacular, de xou o de festa, i això arriba des de Salvador Dalí fins als Beatles, passant per Dan Brown o els Pet Shop Boys. Alguns d'aquests artistes arriben a una certa profunditat expressiva i artística, i molt sovint ho fan apostant per l'enfocament superficial o de masses. Res a dir, impecable. Per tant, les crítiques en aquest sentit em semblen fràgils.

Una altra cosa és la frivolitat en les matèries que són serioses. La superficialitat en els valors, en el missatge, en la política o en la gestió, ha de ser especialment delimitada. Un centre així pot aspirar a reunir totes les sensibilitats culturals, les més alternatives, les més comercials, les més senzilles, les més complexes, les més inclassificables, les més conservadores, les de memòria o homenatge, les més transgressores o experimentals, les de tendència científica, les de la cresta de l'onada i les de les profunditats abissals... La política cultural no hauria d'afavorir-ne cap i sí aportar-hi un programa propi, amb valor afegit. Estar per sobre dels canvis disruptius, no enlluernar-s'hi (que és el que fan els reis nus o els reis frívols). No és que en Cabré no s'hi vulgui pronunciar, és que en Cabré creu que la modernitat és això. Per a la resta, el diccionari.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.