Opinió

Premsa amiga?

La influència de la premsa, en el sentit ampli dels grans mitjans d'informació i sobretot dels considerats de referència, és encara decisiva en els processos de canvi

Un dels problemes crucials per a un canvi de règim continua sent avui el suport d'un nucli determinant de premsa amiga. El procés sobiranista emprès per Catalunya, ara ja amb data i pregunta acordades per al referèndum, topa amb murs difícils de franquejar en part per la reacció en cadena d'una compacta formació d'agents mediàtics hostils. Només cal haver seguit les reaccions dels mitjans espanyols i bona part dels estrangers davant l'acord dels partits catalans favorables al dret de decidir.

Malgrat la importància innegable de les xarxes socials en la mobilització de l'opinió popular (en un sentit o altre), la influència de la premsa, en el sentit ampli dels grans mitjans d'informació i sobretot dels considerats de referència, és encara decisiva en els processos de canvi. No hi ha alternativa política creïble i viable sense la contribució d'una part significativa del “quart poder”. I menys si es propugna un canvi de règim com és el salt de l'autonomia a la independència.

Els experts consideren que els grans mèdia són per principi poc inclinats al canvi. Són conservadors. Els agrada el conflicte, però encara els agrada més l'ordre. És a dir, l'ordre dels estats. I només en el cas d'una clara divisió al vèrtex del poder (és el cas del bipartidisme en unes eleccions) els mitjans poden optar per un dels bàndols. El problema en el nostre cas és que el poder de l'Estat i els seus tres braços –legislatiu, executiu i judicial– s'han manifestat en contra del procés i de la possibilitat d'un referèndum. I el gran partit de l'oposició, el PSOE, també. No hi ha fissures al vèrtex de l'Espanya oficial.

No és estrany, doncs, que la immensa majoria dels grans mitjans espanyols s'apuntin al carro de l'ordre “constitucional”. I ho fan cada un amb l'estil propi (extrema dreta, dreta civilitzada, esquerra dita “progre”...), això sí, mirant d'aplanar bé els camps de l'opinió abans que els governants de l'Estat executin les mesures dissuasives. Contra la marea quotidiana d'imatges i relats hostils al procés democràtic català no hi ha altra forma d'intervenir que amb imatges i relats alternatius. La batalla per l'hegemonia de l'opinió publicada és i serà fonamental en aquests moments previs a decisions transcendentals. Per això convé preguntar-nos: amb quina premsa amiga compta Catalunya? Si les xarxes i la mobilització popular han impulsat el procés fins aquí, ara les pròximes fases per fer viable el referèndum del 9-N-14 necessitaran, a més, assegurar una certa hegemonia mediàtica favorable.

Sabem que això no és avui fàcil ni ho serà en els pròxims mesos. La dependència històrica i estructural del sistema dels mèdia presents a Catalunya respecte de l'espanyol passa ja factura. Ho acabem de comprovar amb el simposi Espanya contra Catalunya. L'espanyolisme i l'ordre constitucional es confonen en les pantalles i les pàgines dels diaris. I no sols en els de Madrid.

Cal fer el salt, internacionalitzar el problema. Cal remoure complicitats a la premsa internacional. Ahir el premi Cendrós d'Òmnium Cultural va ser atorgat al diari de Perpinyà L'Indépendant (i el grup Midi Libre) per la cobertura de l'Onze de Setembre. Fa poc el parisenc Libération es mostrava favorable a la causa catalana. És el camí. Cal una gran ofensiva entre els mitjans de referència internacional per fer conèixer i defensar el procés escrupolosament democràtic de Catalunya cap a l'autodeterminació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.