Opinió

L'anàlisi

Síria, sense esperança

Al-Assad sap que ara ningú
li censurarà que continuï
amb la seva estratègia
de terra cremada

“Ho sento molt i demano disculpes al poble sirià per no haver complert les seves esperances”, va dir dissabte passat el diplomàtic algerià i mediador Lajdar Brahimi, en anunciar a Ginebra la fi de la segona cimera sobre Síria, en no haver-se pogut aconseguir cap acord, cap full de ruta a treballar de cara una nova ronda de negociacions.

Si després de la primera conferència de Ginebra sobre Síria, de juny del 2012, semblava que uns i altres necessitaven continuar negociant, ara l'acord sembla impossible per cinc raons. La primera és que l'oposició està més fragmentada que mai, ha reculat en el camp de batalla i pateix una sèrie de guerres internes, entre ella mateixa i amb els grups salafistes, els quals també lluiten entre si. I en aquesta situació, ni està en condicions d'arribar a acords amb el govern ni té la capacitat de complir-los. De fet, a Ginebra només hi era present una part de l'oposició moderada.

La segona és que Al-Assad està més fort que mai després que, gràcies a l'ajut de Hezbol·là, recuperés el control de ciutats i vies de comunicacions vitals per controlar el país i demostrar que governa. Ha recuperat la iniciativa al camp de batalla i ha consolidat la seva situació. La tercera és que, amb l'acord pel desarmament químic del país, que avança molt més lentament del que es preveia, es va esvair l'amenaça d'una ofensiva militar liderada pels Estats Units i l'OTAN. Ara Al-Assad ja no necessita fer concessions als negociadors. Sap que ningú li censurarà que continuï amb la seva estratègia de terra cremada.

I la quarta és que el que més preocupa a les potències internacional i a alguns països de la regió no és Al-Assad, sinó la por que es consolidi el control que té la milícia de l'Estat Islàmic de Síria i el Llevant, escindida d'Al-Qaida, que domina part de Síria i de l'Iraq, i que amenaça d'enfonsar l'Iraq en els caos. I qui té més força per
esclafar-la és Al-Assad.

Comparant l'escenari de les negociacions de 2012 i l'actual, si llavors l'acord era difícil per la negativa d'Al-Assad a deixar el poder, ara és la comunitat internacional la que no voldria un govern sense Al-Assad, ja que ell és l'únic líder que controla les seves forces armades. Un hipotètic acord entre l'oposició, rebels i algun membre de l'actual govern, podria abocar el país encara més al caos, cosa que només beneficiaria els salafistes que volen crear un califat a part de Síria i l'Iraq.

I, sorprenentment o no, aquest relaxament de la pressió cap a Al-Assad coincideix amb una normalització de les relacions del seu protector, l'Iran, amb Occident després de l'acord sobre el programa nuclear. I aquest reforçament del president sirià ha coincidit amb l'anunci a Beirut, fet del primer ministre, Tamam Salam, que, després d'un any d'interinitat, s'havia arribat a un acord per formar un govern al Líban. Un acord acceptat per Hezbol·là i pels sunnites de l'exprimer ministre Saad Hariri. I és que el Líban, en la situació de desgovern que es trobava, no només patia les conseqüències habituals de la implicació de les seves forces en una guerra veïna com la de Síria, sinó que els dos grups salafistes sirians enfrontats, el Front d'Al-Nursa, franquícia d'Al-Qaida, i l'escindida milícia de Estat Islàmic de Síria i el Llevant, havien fet sis atemptats suïcides les últimes setmanes al país; uns atemptats que perjudicaven totes les faccions a Beirut.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.