Opinió

LA GALERIA

Temps que fuig

Conserva l'entusiasme del primer
dia per explicar a la
concurrència
la seva devoció pel “senyor Pla”, tal com ell l'anomena

Considero que los espantosos claveles no tienen olor y que las rosas, que son las flores más exquisitas de la Naturaleza, huelen de un olor un poco imbécil […].” Només una mà literària tan segura com la de Josep Pla podia escriure prosa com aquesta a un públic burgès dels anys setanta i no fotre's d'oros. I només a una gestora de la categoria de l'Anna Aguiló, erudita, fina de nas i amb bon criteri expositiu, se li podia acudir presentar-los com a complement d'una exposició dedicada a ell i a un altre homenot... Des del 2003 la Fundació Pla passeja una mostra de literatura i art titulada El temps que fuig. Un bon dia la directora de la fundació de Palafrugell va adonar-se que aquells articles que escrivia en Comadira a les pàgines en català del diari El País es trobaven estretament vinculats a una altra prosa que Pla havia escrit feia cinquanta anys al llibre Les hores. Per què no acarar-los? La idea va anar una mica més enllà i va saltar la proposta de presentar els textos amb els dibuixos a carbonet que l'artista i poeta feia per acompanyar cada article periodístic. El resultat és una exposició de disseny elegant, sobri, sense estuferes i tocant de peus a terra. Tal com li hauria agradat al mestre Pla i tal com agrada encara al “deixeble” Comadira. Perquè el cas és que la mostra ja ha viatjat a Girona, Barcelona, Binissalem, París, Badalona i Vilabertran i el poeta no ha faltat a cap inauguració.

Després de tants anys de veure com es munta i es desmunta, sembla que ja se n'hauria d'haver avorrit. Però no, conserva l'engrescament del primer dia per explicar a la concurrència la seva devoció pel “senyor Pla”, tal com ell l'anomena. Ara l'exposició es pot visitar a la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners. Quin lloc millor que un equipament que ha fet de l'exaltació de la paraula la seva raó de ser? Ni s'ho pensin que els reproduiré cap altre fragment exposat (va, sí, un de secundari: “[...] Yo adoro las violetas. ¿Es grave lo que acabo de decir?”). El que serà greu de debò és si es perden els textos centrals des dos escriptors magnètics. Volen que el seu lleure floreixi com una violeta –i no em diguin cursi–? Doncs tenen temps fins al 30 de març per anar-hi. I vigilin, que ja se sap què deien els antics homenots: “fugit irreparabile tempus”...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.