Opinió

La nostra Passió

Subirachs va rectificar, perquè va concloure que el sentit de la vida és construir

Al diccionari, el nom de passió s'associa més a patiment que a alegria. Pena, turment. Drama, la Passió d'Ulldecona, etcètera. Només després el diccionari parla d'emocions intenses, el sexe, l'amor violent. És com la paradoxa del Palabras para Julia d'en Goytisolo: encara que de vegades desitgem no haver nascut, la vida és apassionant. I per això ara que ha mort el mestre Subirachs, tan eclipsat (diuen) per la seva participació en la façana “de la Passió” de la Sagrada Família, la vida i la mort són ben bé un passeig pel tram entre el carrer Marina i el carrer Sardenya.

Diu Altaió, escrivint sobre la famosa controvèrsia d'aquella façana, que la polèmica ha quedat “superada per la força de les pedres”. És cert, però jo hi afegeixo que això és independent de si la intervenció de Subirachs agrada o no. Ell mateix va considerar inicialment una mala idea continuar les obres, com tants altres intel·lectuals i artistes d'aleshores. La diferència amb tots ells és que Subirachs va rectificar, perquè va concloure que el sentit de la vida és construir. Si les pedres han superat la polèmica, ha estat en aquest sentit: no per si agraden o no les escultures, sinó perquè ara veiem que valia la pena continuar anant amunt. Gaudí va projectar un temple expiatori com a símbol religiós però també com a símbol de ressorgiment nacional incansable (i ara ja sabem que els ressorgiments nacionals s'han d'acabar culminant). Ni “mona de Pasqua” ni massa coloraines, ni encara menys allò de dir que un temple religiós fa retrògrad. La polèmica era comprensible en el seu moment però les pedres l'han superada, així com molts pecats mortals (jutjar, qualificar, menysprear) queden expiats pel somriure dels que construeixen, pel creixement tossut del temple i per la seva paciència eterna.

Les obres s'han d'acabar perquè alguns naixements, per si sols, són absurds. La vida s'explica amb la mort com la primavera s'explica amb l'hivern. Per això de la mort i del dolor en devem dir passió: perquè aquí l'objectiu no era divertir-se sinó tenir una vida amb sentit. Els centenars de monuments i de plaques i de bustos que té Subirachs escampats pel país són rígids, crus, d'un misteri sobri, sí. Més noucentista que modernista, sí. Més racional que romàntic, cert, i per això no m'hi acabo de sentir còmode. Però és que també Gaudí va deixar escrit que volia sobrietat, duresa i ossos en aquella façana. Néixer i renéixer, però també patir i plorar. Podem agafar-nos la vida amb qualsevol de les dues façanes, Melinda i Melinda, però hi ha una decisió superior que és la de continuar o no continuar. I hem encertat. Preveuen acabar l'obra el 2026, deu anys després (si tot va bé) que Catalunya s'hagi culminat a si mateixa.

El sentit de la Passió és quan un dia et comuniquen que a la teva mare li queden mesos de vida, i aleshores veus tota l'obra: totes les façanes, tots els retaules, cada capítol, cada escultura, cada vitrall. I hi sona un piano molt fort i molt intens, i unes rialles de nens, i els vermuts a Viladrau. Hi apareix el telèfon, els bastons, el Palau de la Música i l'institut Guttmann. Hi ha la façana de la Glòria, que en aquest cas té forma d'ajudar els altres. I sí, hi ha la façana de la Passió, que en aquest cas té forma d'aixecar-se sempre, amb bastons si cal, i plantar cara. És una façana sobre el dolor, però és una façana que s'alça amb dignitat i que completa la bellesa. Els dies que vénen la farem junts i ens la mirarem amb tot l'orgull. Apassionadament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.