Proust al Binu

Entre els anys setanta i vuitanta tothom es va convertir en gurmet, fos de dretes, d'esquerres o busqués ubicació. Els noranta i primera dècada del XXI van ser culinàriament parlant la bogeria que tots hem conegut i que encara mig dura, però l'inici de la ingesta d'alta categoria cal anar-la a buscar en aquella època. Tothom passava pel Racó d'en Binu d'Argentona, el primer restaurant del país, que jo sàpiga, que va obtenir una estrella Michelin o el primer que va fer d'aquest guardó una gran trompeteria. El duien els germans Albino i Francesc Fortí, que havien estudiat a França, amb les seves dones. Cuina sofisticada deliciosa com aquí llavors no se'n degustava enlloc més. Per trobar-hi taula havies d'encarregar amb molta anticipació, i si jo m'hi vaig fer present sovint va ser perquè els germans Fortí tenien deferències amb els que llavors publicàvem el setmanari El Maresme. Un cop que hi vaig anar per una celebració familiar m'hi vaig trobar en Tarradellas, amb l'Antonieta i un seguici més o menys conspiratiu. Era el 1981, i Jordi Pujol ja l'havia rellevat.

Divendres, quatre amics vam quedar per sopar al Binu. Feia anys, molts, que no hi havia tornat, i com que no sentia ningú que en parlés m'havia arribat a pensar que ja no existia. Érem nosaltres, i prou. A la cuina, en Francesc, com sempre, i, servint, la seva dona, la Francina, també com sempre. L'Albino, el maître, es va morir fa anys. Va arribar un petit aperitiu, van arribar segons i tercers plats de degustació i llavors mateix vaig tornar vint o trenta anys enrere. Els mateixos sabors, idèntics. Si són els mateixos, si són idèntics, per què la Michelin va retirar l'estrella al Binu i per què la gent que tant els havia celebrat no reincideix? Aquell vespre, si no hagués estat per nosaltres, en Francesc i la Francina no haurien obert i haurien anat a dormir. En Jordi Morist del restaurant Dimas i amic del Binu, va sentenciar un dia: “El pitjor que et donin una estrella és que te la poden treure.”

Ens havia convocat en Salvador Milà, diputat, exconseller, exregidor i amic de la infantesa. Érem en Josep M. Pinto, traductor de Proust; en Joan Safont, l'home de la memòria prodigiosa, i jo, que acabo de treure un llibre evocatiu. Als quinze anys, quan anàvem a col·legi, en Milà ja era un proustià de primera, i a fe que Proust es va fer present durant el sopar. Les garotes gratinades, els espàrrecs amb pasta de full com no hi ha cap altra pasta de full al món i els pèsols del Maresme van ser com si ens mengéssim la transició política i la joventut amb cullereta de plata.