Opinió

Venerables i venerats

És difícil comprendre com dues figures
tan allunyades
en el concepte eclesial poden ser considerades a la vegada exemples
de santedat

Les canonitzacions dels papes Joan XXIII i Joan Pau II, aquest darrer cap de setmana, ha posat el tema de la causa dels sants a les planes d'actualitat, des de la consideració del catolicisme com a concepte filosòfic i/o religiós mundial i des de l'especial projecció de dos personatges irrepetibles, com foren Angelo Roncalli i Karol Wojtyla. El proppassat diumenge, amb la celebració vaticana, es tancava el cercle d'un llarg període dels pontificats romans, unint dues maneres ben diferents d'exercici del papat i passant de puntetes per la figura de Pau VI, que podia unir –i ho féu en el temps– aquests dos papes.

Segur que les canonitzacions, en general, es poden considerar unes magnífiques antigalles, una pràctica que ha de perdre cadència en una desitjada reforma eclesial. Partint de la religiositat pagana de l'antiguitat, quan els herois i els déus familiars eren ascendits als altars, els primers cristians consideraren els seus màrtirs com persones exemplars als quals rendir especial veneració, donant-los la categoria de sants, sense altre procediment que el desig de la pròpia comunitat. Després, la veneració de sants fou controlada des de les diòcesis, quan al quart segle s'estengué el reconeixement de santedat a confessors, eremites i persones d'estimables públiques virtuts. Tot en uns altars un xic desorganitzats on calgué introduir l'arbitri del papat (1234) i la definitiva estructuració de la Congregació dels Ritus (1588), de la qual esdevingué l'actual Congregació per la Causa dels Sants (1968).

Tot ben ordenat, l'Església es disposava a reconèixer “les persones destacades per les seves virtuts, que podien ser considerades exemplars” en un gradual ascens per l'escala de la santedat, en els quatre graons de “servent de Déu”, “venerable”, “beat” i “sant”, segons el candidat superés unes proves –entre les quals la intercessió miraclera– i el pontífex del moment decretés via lliure. Un enrevessat procés que acumula paperam i
requereix perseverança. Fins a l'inici del pontificat de Joan Pau II, entre beats i sants, unes dues mil cinc-centes persones havien vist reconegudes les virtuts de santedat. I durant el papat de Wojtyla, la llista va augmentar amb 483 sants i 1.340 beats, una xifra vertiginosa.

Torno a afirmar que parlar de canonitzacions és una antigalla, quan fins i tot la mateixa doctrina de l'Església proclama que “tots els cristians són cridats a la santedat” i avancen en el camí que els hi porta. A part d'això, tothom té els seus propis exemples de santedat, i no és difícil considerar sant el bisbe Romero o pensar que el Papa Bo ja feia molts anys que ho era. En canvi, si féssim un cop d'ull al cànon dels sants, potser n'hi ha molts que no resistirien la prova del cotó.

Hipotecat per una situació heretada, el papa Francesc ha intentat unir Joan XXIII i Joan Pau II en una canonització feta a la mida de dues sensibilitats eclesials, potser silenciant algunes protestes o fent digerible algunes contradiccions. Amb tot, els interrogants segueixen vigents i és difícil comprendre com dues figures tan allunyades en el concepte eclesial poden ser considerades a la vegada exemples de santedat. Ho he dit i ho repeteixo: em costa descobrir les virtuts de qui ha callat davant la pederàstia, ha consentit el desordre de la cúria, ha castigat la teologia de l'alliberament, ha desballestat el Vaticà II, ha confraternitzat amb ideologies totalitàries, ha castigat l'avançada dels jesuïtes, i fins ha convertit l'Església en un espectacle. Però, no ens deixem enganyar, per a molts la fe és per sobre de les misèries humanes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.