El català, qüestió d'estat
Els àmbits en què l'Estat espanyol intervé i regula, el català retrocedeix. Allà on l'Estat no regula, el català mostra una vitalitat extraordinària
El dia que tres diputats del Parlament de Catalunya anaven a les Corts espanyoles a demanar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, la Plataforma per la Llengua presentava l'InformeCAT 2014: les 50 dades que il·lustren la situació actual del català. La coincidència no era casual. El missatge de l'ONG del català és que els drets dels catalanoparlants són una qüestió d'estat i, com a tal, han de formar part de tota negociació sobre el futur de Catalunya entre el govern espanyol i les nostres institucions.
De moment, però, no sembla que el govern del PP i l'oposició majoritària del PSOE siguin gaire receptius. El 8 d'abril de 2014, tots dos es van posar d'acord per donar un “no dialogant” als diputats catalans. Tanmateix, l'actual règim espanyol fa més de trenta anys que dóna un “no” gens dialogant als catalanoparlants.
En efecte, de l'InformeCAT 2014 es desprèn que en aquells àmbits en què l'Estat espanyol intervé i regula, el català retrocedeix. En canvi, allà on l'Estat no regula –com ara internet–, el català mostra una vitalitat extraordinària.
Això és resultat d'unes polítiques de l'Estat espanyol que en el millor dels casos són negligents, i en el pitjor són agressives contra el català. En tenim exemples cada dia: des de la LOMQE del ministre Wert, fins al fet que estigui prohibit parlar en català al Congrés dels Diputats.
La política de l'Estat cap a les llengües que no són el castellà qüestiona la qualitat de la democràcia espanyola. La negligència i agressivitat de les institucions de l'Estat (i d'algunes autonomies del PP) demostren uns greus dèficits en el reconeixement dels drets lingüístics i la protecció de les minories que l'Estat espanyol fa dècades que no rectifica.
Vist això, PP i PSOE farien bé de no mal interpretar la situació a Catalunya com una qüestió de diners, que es resoldria amb un millor finançament. Ben al contrari, el procés que viu actualment el país és sobretot una demanda de reconeixement dels nostres drets lingüístics i culturals. El català és una qüestió d'estat.
PEr aquesta raó, en presentar l'InformeCAT 2014, la Plataforma per la Llengua destacava un trist rècord del qual tot demòcrata s'hauria d'avergonyir: Espanya és l'únic país de l'Espai Schengen que no reconeix la plena oficialitat de les llengües parlades per més d'un 10% de la població.
Aquesta manca de reconeixement no passa sense conseqüències. Ho veiem en altres dades de l'InformeCAT. Per exemple, els nous casos de discriminació lingüística a mans de les administracions espanyoles (més de la meitat protagonitzats per les forces de seguretat, sovint amb ús de violència física). O bé que des de 2005 hi ha un 25% menys de sentències judicials en català. O bé que al País Valencià –on hi ha 36 canals de televisió en castellà i zero en valencià– el curs 2014/15 s'han eliminat o estan en perill de supressió 155 línies escolars en valencià, mentre a les Illes Balears el TIL margina el català a l'escola. Des d'un punt de vista democràtic, aquests fets mereixen un nom: vergonya.
El català és una llengua de gran vitalitat, i l'InformeCAT 2014 ho reflecteix. Però la política lingüística espanyola envers el català és la mateixa a tots els territoris. En el context polític actual és essencial recordar els dèficits democràtics espanyols que afecten els catalanoparlants. El català és una qüestió d'estat.
Als catalanoparlants ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer: deixar de ser ciutadans de segona i veure els nostres drets lingüístics i culturals plenament reconeguts per l'Estat. Per un estat, ja sigui l'espanyol o un nou estat català independent. El 8 d'abril l'Estat espanyol va donar un “no dialogant” als nostres diputats, però si el PP i el PSOE realment volen que seguim vivint junts, ja és hora que donin un sí inequívoc al català.