I, al final, pujà a Jerusalem
Bergoglio ha tornat a donar mostra de la capacitat de comunicació i de la voluntat de no renunciar a ser veu dels que no tenen veu
La coincidència amb el rebombori de les eleccions europees ha deixat en segon terme el més que interessant viatge del papa Francesc a Terra Santa i la seva diàfana aposta a favor de la pau i l'ecumenisme. Un viatge de menys de tres dies que ha estat suficient per mostrar el lideratge absolut del bisbe de Roma en la defensa de la pau, “una pau autèntica, sòlida i duradora” que “converteixi veritablement Jerusalem en la capital mundial de la pau”, segons paraules del mateix Francesc.
Des del primer moment, el Vaticà insistí que es tractava d'un viatge estrictament religiós a la terra tres vegades santa, vindicada per les tres grans religions monoteistes de la Mediterrània. Jueus, cristians i musulmans hi tenen les arrels i hi comparteixen espais històrics. Per això, un lloc excel·lent per proclamar, com féu el papa a Amman, davant el rei Abdul·là –quaranta-unè successor de Mahoma–, que “la llibertat religiosa és un dret fonamental”, al qual el monarca jordà respongué que el fet “és plenament reconegut en el fonament de l'islamisme”. La creença com a font del respecte i el respecte com a base de la pau.
En els territoris pantanosos d'un dels nuclis més conflictius del globus, Bergoglio ha tornat a donar mostra de la capacitat de comunicació i de la
voluntat de no renunciar a ser veu dels que no tenen veu, els pobres i oprimits de la terra, fins obligant-se, si convé, a deixar de ser políticament correcte.
I la veu del que clama al desert ha quedat magníficament expressada en els gestos d'acostar-se als dos murs de lamentacions, a Betlem i Jerusalem, de signe ben diferent però que complementen la pròpia figura del papa com a pont de diàleg que uneix contra allò que separa.
En la terra bíblica que hauria de regalimar llet i mel, Francesc s'ha abraçat a Bertomeu, patriarca de Constantinoble, i tots dos han parlat públicament dels decrets de mútua excomunió, del 1054, i del diàleg interreligiós que ara cal per aconseguir, mil anys després, la unió tan anhelada. Ha parlat amb líders religiosos jueus i musulmans, fins fer-se acompanyar durant tot el viatge dels seus dos amics personals Abraham Skorka, rabí jueu, i Omar Abbout, dirigent musulmà. Però, també ha caminat per les fines línies frontereres dels campaments de desplaçats, els barris palestins de Betlem, el recordatori dels jueus víctimes d'atemptats i el reconeixement a la figura de Theodor Herzl, pare del sionisme. Encara, ha assegut a la taula per compartir el dinar amb una dotzena de palestins expulsats de les seves llars i a Yad Veshem s'ha inclinat i besat les mans de sis supervivents de la Xoà, mentre implorava un “mai més, Senyor, mai més”.
Al final, Francesc ha pujat a Jerusalem, amb tot el simbolisme del millor gest de l'intens cap de setmana. Sorprenentment, i contra tot protocol, ha convidat els presidents israelià i palestí, Shimon Peres i Mahmud Abbas, a trobar-se, en “una intensa pregària per la pau”, al Vaticà, en una possible encaixada de mans que pot ser més que històrica. Ningú no s'hi podia negar, i d'aquí a quinze dies Bergoglio, Abbas i Peres poden protagonitzar la imatge esperada durant segles. “El papa ha establert les bases per ajudar a la reconciliació entre palestins i israelites”, exclamà el president Peres.
A la Ciutat Santa –per cert, aquests dies tan ben garbellada per Manuel Cuyàs, en les cròniques d'aquest mateix diari–, el bisbe de Roma ha estat contundent: “Que Jerusalem resplendeixi plenament en la seva identitat i el seu caràcter sagrat, el seu valor cultural i universal, com a tresor per a tota la humanitat”. Francesc ha peregrinat al cor de la història.
XAVIER RAMIRO
