Un procés 100% identitari

Algunes vegades he sentit dir que la reivindicació sobiranista a Catalunya no és identitària. I que aquí resideix la seva força. Discrepo completament. I observo les confusions terminològiques i ensems polítiques que, encara, a hores d'ara segueixen planejant sobre aquesta mena de debats.

Si hi ha un fet inqüestionable és l'ampli suport que a Catalunya ha aconseguit la idea del dret a decidir; un 80% dels ciutadans catalans hi donen suport. En altres paraules, un 80% dels catalans pensa que nosaltres hauríem de decidir el nostre futur polític. I qui és aquest “nosaltres”? Doncs un col·lectiu que s'autoreconeix com a tal, és a dir, que té una identitat col·lectiva que, com a mínim, el fa desitjar prendre decisions transcendentals per si mateix. Naturalment, no parlem d'identitats individuals, ni tan sols d'aquelles que apareixen als carnets dits “d'identitat”. Si per alguna cosa ja ha servit aquest procés i la centralitat que en ell ha pres el dret a decidir és per demostrar aquesta identitat comuna, compartida tant pels que pensen que Catalunya és una nació com per molts dels que no ho pensen i, fins i tot, per altres a qui aquesta qüestió no els sembla rellevant.

Identitari i nacionalista no són la mateixa cosa. Aquest procés no és nacionalista, en primer terme, tot i que la majoria dels catalans, i dels espanyols, i probablement dels ciutadans del món en siguin, de nacionalistes. Què vol dir ser nacionalista? Comencem pel que no és. Ser nacionalista no vol pas dir identificar-se automàticament amb certs populismes que intenten passar com interès nacional el que és interès d'un partit o govern, pel qual només hi ha mals externs. Ni tan sols acceptar la doctrina segons la qual tota nació ha de tenir un estat propi. Des del segle XIX, quan es crea el concepte, els nacionalistes són aquells que defensen l'existència de les seves nacions alhora que les creen en la seva concepció moderna.

Des d'aleshores, el món funciona tal com funciona perquè la gent se sap i se sent “nacional” d'algun lloc. I reconeix sense gaire dificultats els seus “connacionals”. La normalitat d'aquest nacionalisme el fa passar desapercebut, però això ajuda, a més, el fet que, si aquests comportaments i actituds van associats a l'existència d'un estat, se'ls anomeni “patriotisme”, tot reservant el mot “nacionalisme” a aquests mateixos trets, però exercits per“nacionals” sense estat. La distinció entre nacionalisme i patriotisme no té cap fonament i és del tot interessada. Són sinònims que l'acció política s'encarrega de presentar gairebé com a antinòmics.

La distinció fonamental quan hom parla de nacionalisme és entre “nacionalisme integrador” i “nacionalisme excloent”, de base ètnica. Aquest darrer considera que només es pot ser nacional si s'ha nascut al país o es comparteix una mateixa ètnia. Enfront d'això, el nacionalisme de base cívica considera que la nacionalitat plena es pot adquirir si es compleix amb uns elements mínims, però fonamentals, que constitueixen una mena de pacte social voluntari. El ius sanguinis, i el ius solis són els paradigmes legals de cadascuna d'aquestes visions.

A Catalunya, el nacionalisme sempre ha estat integrador i disposa de nom propi, “catalanisme”, tot i que les mateixes distincions partidistes i interessades que separen el patriotisme del nacionalisme, hagin distingit, al seu torn, a casa nostra entre nacionalisme i catalanisme. El catalanisme/nacionalisme podria caracteritzar-se amb un nou terme: ius linguae. La llengua, com a vehicle d'integració. Un pacte de mínims, que la desfeta estatutària encara ha perfilat millor: el que ens uneix no és tenir el català com a llengua pròpia, sinó considerar que és la llengua pròpia de Catalunya, amb tot el que això hauria de significar i que ens han negat des de l'Estat. Sí, aquest és un tret identitari fonamental. I, possiblement, també haver arribat a la conclusió que, malauradament, tots som ciutadans espanyols de segona.