Opinió

Nova política

Madrid juga a això. Juga a la nostra tendència a la fragmentació, a la nostra incapacitat de premiar la valentia amb majories suficientment sòlides

Un cop constatat que l'atmosfera és revolucionària, poden passar dues coses: que el corrent de revolta es desbordi o que es canalitzi. El problema dels qui pretenen canalitzar-lo és que poden ser titllats ràpidament de traïdors, d'aixafaguitarres o d'estafadors. No és cap sorpresa, les revolucions tenen això: inclouen demandes de puresa extrema, de fermesa ideològica quasi dogmàtica i de nul espai per a la negociació o per a la paciència. Hi ha rius que es deixen canalitzar amb més facilitat que d'altres. Crec que el riu del procés català es desborda aquesta tardor si no hi ha consulta, i això significa que potser cap partit podrà dirigir-lo o encapçalar-lo. La qual cosa és dramàtica per a la fluïdesa del procés, però és el que els catalans hem volgut: pluralitat i fragmentació. I la culpa és una mica de tothom, que consti.

Ens dirigim a un escenari de fragmentació política que farà impossibles grans majories unipartidistes, que farà fins i tot també difícils els pactes pre o post electorals, que deixa aflorar noves formacions extremistes (o populistes, o fins i tot marcadament lerrouxistes), que fa aventurar una divisió o com a mínim un replantejament de les actuals relacions entre CDC i UDC i que posa també com a agents polítics cada cop més principals entitats com l'ACN, que tal vegada algun dia participi directament en les candidatures. Això pot fer el procés més ric i més sincer amb la pluralitat del país, però no el fa més fàcil. L'avís d'Aznar no era cap ingenuïtat, tenim un talent increïble per a la divisió. L'avís últim de Duran i Lleida tampoc no és cap ximpleria: si es deixa que les coses segueixin aquest curs, tot plegat pot desbordar-se. Alguns encara confiem en la capacitat d'entesa entre Mas i Junqueras fins al final, fins i tot fins a la decisió d'una data electoral el 2015 o el 2016, però el risc de divisió o de desbordament involuntari és més que palpable. Les revolucions tenen aquestes coses: poden sobrepassar els mateixos líders, fins i tot els més revolucionaris de l'espectre polític. Alguns diuen que el procés està sobrepassant CiU, però qui assegura que llavors no pugui sobrepassar la mateixa ERC?

Madrid juga a això. Juga a la nostra tendència a la fragmentació, a la nostra incapacitat de premiar la valentia amb majories suficientment sòlides. Juga a la nostra eterna desconfiança els uns dels altres, a les nostres històriques i arxiconegudes acusacions de traïdoria, a la nostra famosa incapacitat per canalitzar les revolucions quan creix el cabal. Vam saber ordenar la primera revolució catalanista, la de la Renaixença i la de la Lliga: i l'ordre va ser una bona cosa, i Cambó va ser un gran mestre en aquesta forma d'aconseguir resultats grans i perdurables. Després es va desbordar el riu i no el va saber canalitzar Cambó... Però el cas és que Macià i Companys només el van saber canalitzar durant pocs anys, de tan gran i caòtic que havia esdevingut, i de tanta divisió creada entre faccions del catalanisme. I de tant predomini de desordre i la indignació al carrer, del discurs d'extrema esquerra i fins i tot anarquista, del populisme, de la ceguesa revolucionària.

Madrid juga a això. I quan veig aquestes anomenades “noves formes de política” o aquesta comprensió eterna pel pitjor vessant de Can Vies, només faig que pensar en aquest desbordament que ja ens va succeir. I que va acabar amb tot, amb els somnis però també amb les realitats aconseguides. I tant, que Madrid juga a això. Hi jugarem també nosaltres? De debò?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.