La casa i l'intercanvi

L'arquitectura apropiada a l'intercanvi. Ha quedat demostrat, la densitat mesclada genera intercanvis civilitzadors. El nostre objectiu ara és esbrinar de quina manera l'habitatge –el 90% del teixit urbà–, pot contribuir-hi. D'entrada, s'imposa una constatació: l'arquitectura no crea els comportaments, els permet o no. A més a més, l'hàbitat humà hauria de satisfer dues necessitats fonamentals: la intimitat i la sociabilitat. La negació d'una d'aquestes provoca un desequilibri antropològic; per exemple, una façana cega, en bandejar tota interacció, impossibilita la sociabilitat.

L'escala humana de l'arquitectura. Segons Jan Gehl (Pour des villes à échelle humaine, Éditions Écosociété, 2012), tot hauria de mesurar-se pels cinc sentits. Perquè, si és ben cert que la densitat construïda permet l'intercanvi, el gratacels, per contra, l'exclou, ja que davant un edifici massa gran no pots distingir el teu propi pis ni parlar amb el veí més enllà del setè. Negar la importància dels cinc sentits és eliminar possibilitats d'intercanvi. Aquest límit físic va acompanyat d'un límit simbòlic.

La importància simbòlica de la doble orientació. Les ocupacions pròpies de cada habitació adquireixen un sentit diferent segons si la cambra dóna al carrer o al pati. Els espais vorejats pel carrer –més públics– tenen funcions més formals: acollida dels clients, de les visites, dels estranys. Encarats a la col·lectivitat àmplia, fan de vitrina política, s'hi pengen banderes i s'hi miren les manifestacions urbanes. El darrere, menys formal, vinculat al veïnat més proper, un espai semiprivat, tradicionalment associat al món femení, és dedicat a la intimitat familiar, roba estesa i mals endreços. Però des del segle XX s'han multiplicat els pisos que només donen al davant o al darrere. I un pis tot interior doblega el darrere per sobre el davant (Jean Castex, Jean-Charles Depaule, Philippe Panerai, Formes urbaines: de l'îlot à la barre, Éd. Dunod), causa una superposició perversa de dos comportaments antagònics, una confusió de rols i funcions que resulten un empobriment del factor simbòlic. Altrament dit, l'ocupant podria emprar tothora els codis vestimentaris de la intimitat...

La importància simbòlica de la doble orientació de les estances de dia. Se solen dedicar les estances de dia als quefers comuns de la família. Cada món –el davant i el darrere– té una atmosfera i una lluminositat pròpies, la privació de les quals disminuiria la qualitat de vida. Per això, per tal d'optimitzar la relació interior i exterior, es requereix que pel cap baix una estança de dia sigui davantera i una de nit estigui al darrere. L'intercanvi amb els espais externs queda hipotecat si totes les peces de nit s'obren a una única façana, llavors la nostra visió del món s'empetiteix.

El paper de la pell de l'edifici a la teatralitat del comportament urbà. Havent definit les relacions entre cada espai i l'exterior, examinem ara el paper del mur exterior. L'embolcall extern, segona pell protectora de la bombolla de la intimitat, és un límit, un punt d'articulació entre el jo individual i el jo sociable. S'imposa la imatge del port, metàfora de la interpenetració de dos mons. La façana esdevé el lloc d'interacció entre l'individu i el grup, un espai privilegiat per on l'ocupant entra, surt, circula, pot aturar-se representant que està llest pel diàleg. En aquest context, totes les variants de la balconada, la terrassa, l'entrada, les escales són elements arquitectònics destinats a jugar un paper rellevant pel desenvolupament de l'intercanvi. I aquest aspecte ineludible és un dels pilars d'una arquitectura civilitzadora.