Opinió

Vuits i nous

Misses

Quan em poso a escriure l'article és diumenge i sento unes campanes que criden a missa de deu. Sempre hi ha hagut misses a les deu, a les onze i més tard. També abans: a les set, a les vuit, a les nou. Fins i tot a les sis de la matinada, diria. Ara: també diria que antigament les campanes que les anunciaven repicaven a la missa de primera hora, a les sis o a les set, i després emmudien la convocatòria perquè ja es donava per feta, sempre que no hi hagués posteriorment una celebració extraordinària amb el cardenal o una altra autoritat eclesial presidint-la. Vol dir això que aquesta missa de deu que he sentit repicar és la primera del dia? Ja no hi ha misses de sis o de set? De vegades, per curiositat, he mirat els horaris de celebracions penjats a les portes de les esglésies, i tot em fa pensar que en moltes la reducció ha estat dràstica, sobretot per davant.

Jo havia conegut un senyor que vivia a tocar d'una església. Aquest senyor, els matins del diumenge se situava dret al portal de casa seva per veure passar els feligresos que anaven a missa. Els mirava de mal ull i sovint els dirigia uns moviments de cap censuradors. Algú que no l'hagués conegut hauria pensat en un lliurepensador que fustigava la feligresia, però tothom el coneixia. Sí que la fustigava però perquè no actuava com ell, que anava a missa de set, l'única que considerava vàlida perquè implicava sacrifici i recolliment i deixava net des de primera hora del dia. Totes les altres misses eren en la seva opinió una concessió que els capellans feien als frívols i tocatardans. Aquell senyor veia passar molta gent, tot el matí. Ara no en veuria tanta. Millor dit, en veuria molt poca i ell mateix hauria d'anar a missa de deu perquè la de set ha estat suprimida.

El Divendres Sant passat vaig anar a seguir l'ofici del dia, que per mi és el millor de tot l'any. Tres capellans llegeixen l'evangeli de Joan. Un fa de narrador; l'altre, de Jesucrist, i el tercer dóna veu als secundaris. Quan era petit, aquesta celebració de tarda omplia. Aquell dia érem quatre, posem vint, en la nau immensa, i els capellans, indubtablement afectats, van fer una interpretació mediocre, desganada i gairebé inaudible. O potser és a l'inrevés: la gent no s'hi va sentir cridada perquè sabia que la “representació” i el sermó de tràmit posterior no oferirien al·licients. No ho sé. Sí que sé, perquè ho he vist, que, en canvi, les misses de molts països europeus, alguns considerats els més laics, són un tap a qualsevol hora, també a les set. Un tap com abans aquí. L'Església catalana, que hi deu pensar, ignoro quines conclusions en treu.