Opinió

Albert Manent, el meu mestre

Pel que fa a Catalunya, l'Albert Manent va ser per mi un mestre en tota l'extensió de la paraula. Ara ha esdevingut una figura inoblidable

L'amistat de l'Albert Manent és un dels llegats més rics que em va deixar el meu pare. És evident que no es van fer gaire: quan el meu pare va abandonar Catalunya, a començaments del 1939, Manent feia poc que havia fet vuit anys. Se'n portaven gairebé 23. D'aquesta manera la seva amistat es forjà amb cartes que s'escrivien amb certa cura i precaució, ja que ja se sabia que sovint algú hi ficava el nas. El seu lligam semblava, doncs, només l'interès de Manent per la literatura catalana de l'exili. Cal recordar que va ser ell qui primer i amb més intensitat s'hi va compenetrar. Algú fins i tot li ha negat importància al que s'ha escrit i s'escriu en català fora de Catalunya, però Manent, tot al contrari, li atribuïa un gran valor. Un dia després del 1975, es conegueren personalment. Va ser aquí, a Catalunya, perquè Manent no va venir mai a Mèxic. Les coincidències catalanistes esdevingueren una trena molt resistent i capaç de superar qualsevol discrepància i, suposo, capaç també de permetre també que jo gaudís després igualment d'una bona relació amb l'Albert.

Només una sola vegada ens vam reunir tots tres, en un restaurant emblemàtic de l'antiga Barcelona. El meu pare va parlar bastant de l'amistat que havia tingut amb el seu de pare, en Marià Manent, i recordo molt bé quan, poc abans d'aixecar-nos, el senyor Manent va agafar una mà a cadascú, les va prémer amb suavitat i va dir amb un to força emotiu: “Aquest dinar significa la pervivència del nostre poble per damunt de les generacions.” Després d'una pausa em va mirar i em va dir, més o menys: “Espero que l'amistat amb vós segueixi.”

Efectivament, no vaig fer després cap viatge a Catalunya, mentre ell va seguir en condicions de veure'm, sense que ens trobéssim i, més d'una vegada, féssim plegats sortides per ensenyar-me el que li agradava referir com la “Catalunya profunda”: indrets al quals cap turista accediria mai i d'un gran valor simbòlic per al país i, sobretot, per a mi, que veia i aprenia d'aquest home tot el que podia.

Gràcies a ell vaig conèixer, per exemple, el Priorat, contactant amb persones de gran importància comarcal. Però cap altra visita resultà més impressionant per mi que la del monestir de Montserrat.

Va ser un dia inoblidable, aquell. Després de dinar amb els monjos, un d'ells m'ensenyà una bona part del convent i, sobretot, la biblioteca. Abans, però, no sé ni com, després de pujar per una escaleta, em vaig trobar de sobte al darrere de la imatge de la Mare de Déu. Estava realment a tocar. Vaig mig estirar la mà, però me'n vaig desdir. “Toqueu-la”, em va dir el monjo. “No sé si hi tinc dret”, vaig respondre, “perquè jo no sóc catòlic.”

Va ser aleshores quan Manent em féu el millor compliment: “Vós hi teniu més dret que molts catòlics.” Després de mirar el monjo, que més aviat somreia complaent, vaig estirar el dit amb tanta suavitat com vaig poder. Va ser un instant màgic i inoblidable...

No me'n cansaré mai, de dir-ho: pel que fa a Catalunya, l'Albert Manent va ser per mi un mestre en tota l'extensió de la paraula. Ara ha esdevingut una figura inoblidable.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.