Opinió

anàlisi

La qualitat té un cost: tolerància zero

El cas de la Barceloneta és una mostra clara de desídia o incapacitat
dels responsables

Thomas J. Peters deia que per arribar a l'excel·lència només hi ha un camí, tenir clients exigents. També recordo les paraules d'un enginyer d'una empresa multinacional que, entre altres productes, feia tubs per l'automoció a Palamós, que em deia: treballem per la Seat i això ens fa tenir muscle, tant en innovació, com en reducció de costos, com en qualitat. Aleshores el responsable màxim del grup era José Ignacio López de Arriortúa, un enginyer basc que en el seu dia va tenir molt d'èxit com a directiu en l'automoció, per l'implacable pressió exercida als seus proveïdors per abaixar costos i per la qualitat, fent servir el seu poder de compra.

Els que estan en el món de la indústria i molt especialment en els departaments de qualitat, saben que assolir-la és difícil, però que encara ho és més mantenir-la perquè cal tenir una permanent vigilància i control. És per això que, constantment, es fan cursos i revisions de processos, per tenir els responsables preparats i per detectar aspectes de millora, que sempre n'hi ha.

Quan l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va assolir l'alcaldia, va posar ordre amb molt d'èxit a la disbauxa dels trilers de les rambles i dels carteristes del metro, que malmenaven la seguretat de la ciutat i també projectava una imatge d'una ciutat sense llei.

Si es tracta d'una ciutat gran com Barcelona, detectar els punts de conflicte encara requereix més intensitat i amplitud d'anàlisi, perquè hi ha dos factors que incideixen clarament en la tendència al deteriorament: les noves tecnologies i els nous hàbits socials. Fa pocs dies hem vist l'emergència del conflicte dels taxis per l'efecte Uber, una aplicació que serveix per contactar amb particulars i demanar-los serveis de taxi, una empresa que el seu alt directiu David Plouffer (exresponsable de la campanya d'Obama) declarava: “és un equip que no acceptarà un no per resposta.” I també aquests dies hem vist l'efecte del descontrol i de comportaments asocials que comporten els lloguers de pisos turístics no regulats. Ambdós conflictes s'han produït perquè qui té la màxima responsabilitat d'actuar no ho ha fet i només ha començat a moure's quan l'exigència dels afectats l'hi ha obligat.

En el cas de la insurgència d'Uber, Alemanya ho ha tallat d'arrel i l'ha prohibida a tot el país. I pel que fa als pisos turístics, el consistori barceloní ha posat més inspectors i en pocs dies ha clausurat més pisos per incompliment de normativa dels que havia clausurat en un any, una mostra clara de desídia o incapacitat dels responsables.

El prestigi de la ciutat de Barcelona s'ha de conservar i exigeix atenció permanent en tots els fronts, però sembla que un principi de modernitat, de seriositat i de respecte seria que qui té el mandat democràtic de la gestió exerceixi el principi de tolerància zero. Que ningú pugui tenir comportaments incívics impunement ni desenvolupar negocis fora de la llei. Per llogar pisos a turistes no regulats es requereix deixar molt de rastre; pàgines web, immobiliàries, rètols, propietaris... i per tant, els inspectors municipals i els de l'Agència Tributària (dels quals ningú parla) tenen evidències clares del frau que haurien de perseguir.

D'evidències, també en té la policia que patrulla pels carrers, a més de controlar amb severitat les disbauxes, les festes i els comportament incívics.

El turisme és una indústria importantíssima per Catalunya i cal preservar-ne tots els models, tant els que van a comprar al Passeig de Gràcia com els que cerquen sol i platja. El seu consum afavoreix molta gent directament i indirectament, i és una entrada de divises imprescindible a més d'una gran oportunitat d'oferir-nos al món.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.