Opinió

Vuits i nous

Barrufarem

Els nostres avis, i segons com els nostres pares, van ser majoritàrimant ‘patufetistes'. Vull dir que van créixer i molts es van formar llegint la revista ‘En Patufet', amb les ‘Pàgines viscudes' de Josep M. Folch i Torres il·lustrades pel gran Junceda com a principal centre d'interès. Ara ja no perquè ningú no se'n recorda, però durant molts anys, fins i tot quan En Patufet va haver desaparegut després de la guerra, ser o haver estat patufetista va tenir un sentit pejoratiu. Un patufetista era un carrincló, un pagesot o un representant de la menestralia més tancada a casa. Sí, sí, molt bé, entesos, però sense la base social dels patufetistes no hi hauria hagut la República com a reacció contra la dictadura anticatalana de Primo de Rivera ni Macià hauria estat l'ídol de les multituds. Queda dit, i ara que vinguin els historiadors dels fenòmens populars o de la “cultura de masses” a donar-me la raó o a desmentir-me.

I nosaltres? Nosaltres, després d'un període postbèlic d'Hazañas bélicas, som manifestament cavallfortistes, lectors educats en la lectura de la “revista per a nens i nenes” Cavall Fort. S'ha dit que en el brot sobiranista que ara s'ha fet present i que tindrà avui, 11 de setembre, la màxima expressió en la manifestació de Barcelona, hi han tingut un gran paper trenta anys de TV3 i de sistema educatiu. Jo hi afegeixo els cinquanta anys de Cavall Fort, i goso dir que els responsables de la televisió pública i la majoria de mestres de Catalunya haurien tingut un altre caient sense Cavall Fort. Vol dir això que tots els mestres i tots els que avui assistiran a la V de Barcelona són subscriptors o lectors de la revista? Ja ho voldrien els seus responsables. Vol dir que estan impregnats del seu esperit. O dels seus valors, que es diu ara: catalanitat, civisme, solidaritat, respecte, bon humor, un punt de boy scouts, una mica de Tintín al Tibet, un polsim d'ingenuïtat, frases curtes i entenedores, capacitat d'organització, voluntat de ferro i, de premi, no un creuer ni la lluna en un cove sinó una cantimplora, un lot de llibres i un estoig de llapis de colors.

Barrufem. Des de fa dos anys, una majoria de gent en aquest país fa com els Barrufets de Cavall Fort i barrufa. Barrufar és aquell verb que serveix per a tot: barrufo una sopa, vaig barrufar una excursió, barrufaré un llibre... Ara s'ha fet unívoc, i al Twitter, a les xarxes socials, a molts diaris i converses tothom barrufa amb la mateixa intenció: ens barrufarem a la manifestació, el 9 de novembre hem de poder barrufar, Catalunya ja no pot barrufar més aquesta situació... Barrufarem!