Com es reparteix la riquesa?
Si volem una societat mes justa hem de valorar més el talent i l'esforç que l'herència
En la meva setmana de vacances vaig llegir un llibre i mig. Ja vaig comentar el primer –Anys de cobdícia– i ara és el torn del segon, a mig llegir. Té 700 pàgines en la versió anglesa i aquesta és la raó que justifica que no hagi acabat la feina. Es diu El capital en el segle XXI. L'autor –Thomas Piketty– és un jove professor francès de la Paris School of Economics, que ha dedicat setze anys a la seva redacció. El llibre s'està venent molt bé a tot el món.
Un premi Nobel d'Economia americà com Krugman ha dit que pot ser el llibre econòmic de la dècada. És possible. El tema que tracta és d'interès general, ja que ens afecta a tots: com es distribueix la riquesa generada en un país? El llibre és d'història econòmica, ja que segueix un recorregut de 300 anys, com si el punt de partida fos el setge de Barcelona del 1714. Quina part de la riquesa creada correspon al capital acumulat i quina al treball? Quina seria la distribució justa? Tendim a una millor distribució de la riquesa o, per desgràcia, a més desigualtat?
Al marge de segles més endarrerits, l'autor francès demostra com en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial es van reduir les desigualtats econòmiques, que van fer créixer unes classes mitjanes inexistents fins aleshores. Però en els darrers anys del segle XX el signe va canviar. Són els anys que la setmana passada definia com els de la cobdícia. Les desigualtats han seguit augmentant amb l'entrada del segle XXI, ja que les crisis econòmiques afecten més les butxaques escurades que les plenes. D'acord amb aquesta orientació, cada cop hi ha una part més petita de la població que acumula més riquesa, mentre la resta creix en percentatge i s'empobreix. Les desigualtats han augmentat en la nostra societat i hi ha una intuïció general en aquest sentit. Però Thomas Piketty ho demostra.
Si volem una societat més justa cal canviar el rumb, com potser diria el president Mas –tant mariner ell!–, una societat que valori més el talent, l'esforç i els coneixements que l'herència o el poder polític d'unes generacions anteriors a la nostra. Si volen un exemple exterior, explicaria que la majoria de grans fortunes belgues estan vinculades a l'antiga colònia del Congo. A casa nostra hi ha més rics de segona i tercera generació –que reben la riquesa en herència– que de primera –els qui la creen.
L'economista francès fa una afirmació que ha de consolar una mica els catalans. L'acumulació de capital o de riquesa, que permet un bon ritme de desenvolupament, només s'aconsegueix en molts anys. Catalunya va acumular capital durant el segle XVIII gràcies al comerç i en va continuar acumulant durant el segle XIX i XX, gràcies a la indústria i al turisme.
Els estats o regions econòmiques que no hagin seguit aquest procés no podran atrapar-nos llevat que trobin petroli, que els dispensi de treballar 300 anys en la bona direcció, tal com hem fet el catalans.
