Opinió

Protagonistes

La demanda actual d'una major democràcia va més o menys
per aquí, pels protagonismes compartits

Ara que s'ha obert la capsa de Pandora, amb la signatura del decret de convocatòria i tota la tempesta que ha desfermat, cal dir que el procés de Catalunya és un dels més vistosos, però un més, dels processos de demanda de participació democràtica que es viuen a Europa. En pocs anys se'ns ha dit que per damunt dels nostres cants decideixen troikes, homes de gris, conferències Bildelberg, cercles eqüestres i foments del treball. Se'ns diu, a més, que qualsevol reforma del sistema ha de passar pel ribot PP-PSOE i que això que van fer amb l'Estatut és el que hi ha quan estem en una democràcia i quan impera la llei. El mateix pel que fa a la pertinença a la UE, que resulta que legalment no preveu casos d'ampliació interna. “Ah, se siente.” Posa-t'hi fulles.

No és estrany que es produeixin
a Barcelona les mobilitzacions més importants d'Europa, i precisament en favor del dret a decidir. Com ens feia observar fa poc Vicenç Villatoro, el més bonic de la V de l'11 de setembre va ser que enmig d'un aparent desordre, de gent prenent cervesa a l'ombra, de famílies escampades aquí i allà, de garbuix de colors que no quedava clar com quedarien perquè no hi havia una disciplina estalinista sinó una gran capacitat d'autodisciplina (amb uns voluntaris que orientaven), la foto des de dalt dibuixava una bandera quadribarrada perfecta. És a dir, una barreja quasi màgica entre ordre i desordre, de responsabilitat individual i mosaic col·lectiu. La gent vol sentir-se lliure fins i tot a l'hora de manifestar-se. Volem ser protagonistes, però també volem fer les coses bé. Ah, i els polítics, a una banda. No al davant, sinó al costat. La demanda actual d'una major democràcia va més o menys per aquí, pels protagonismes compartits.

Artur Mas ens acaba d'obrir una eina, la consulta, que veurem si arriba a bon port a la primera. Mas encarna un tipus de lideratge que vol fer de transmissor, i no de messies, d'una demanda massiva per poder autodeterminar el nostre futur. Això és molt més profund històricament que l'acte de Macià, que va fer el seu balconing tot agafant els resultats d'unes eleccions municipals i interpretant anhels. Ara ja no hi ha un líder que surt al balcó, ara hi ha un president que vol posar-nos la responsabilitat allà on la volem: a les nostres mans. Ni a Madrid, ni als despatxos de la Generalitat, ni a Brussel·les, ni a Ginebra: exercir el dret ciutadà a decidir un tema transcendental. Poder tenir aquesta responsabilitat, i assumir-ne totes les conseqüències. Pensar i votar. Com han fet els escocesos, amb el drama que suposa haver de decidir un aspecte important a la vida i saber que guanyi l'opció que guanyi sempre serà pels pèls. I, per tant, amb preu i amb plor i amb dubte.

Seria bo que tots fóssim, a l'hora de decidir i d'actuar, i de votar, tan coherents com ho ha estat ara el president Mas. Per als escèptics amb tota la política, recomano llegir la carta que Abraham Lincoln va escriure al mestre del seu fill, l'any 1830: “Ell haurà d'aprendre que no tots els homes són justos ni tots són sincers. Però ensenyi-li també que per cada bergant hi ha un heroi; que per cada polític egoista hi ha un líder dedicat.” Trobaran la carta al recent llibre-recull de Valentí Puig A la carta. Agafin aquesta preciosa carta de Lincoln. I, després de llegir-la, deixin de fer crítiques fàcils des de les barres dels bars. Gràcies.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.