Opinió

Una tribu israelita

Una comunitat humana considerada molt avançada, com és la jueva, però que evidencia l'entramat de realitats que es viuen

Quasi tres anys després de la publicació, he llegit Las tribus de Israel (RBA, 2011), un extraordinari treball d'Anna Carbajosa a partir de la seva llarga estada a Israel com a corresponsal de premsa. Talment, una obra cabdal per qui vulgui conèixer el paper de les minories, i no tant minories, en la franja mediterrània que forma l'Estat jueu. Un llibre que atrapa i fa viatjar al rerefons d'una comunitat humana considerada molt avançada, com és la jueva, però que evidencia l'entramat de realitats que es viuen en un territori forjat en quatre mil anys d'història, amb diverses famílies semites que han dibuixat molt més que les dotze tribus bíbliques.

Al pròleg, Carbajosa explica el seu primer contacte amb l'Israel real, quan a l'avió que la portava a Tel Aviv li tocà un seient al costat d'un jueu jasídic, perfectament identificable per l'aspecte, i aquest exigí un canvi de plaça, doncs no podia viatjar assegut al costat d'una dona que no fos la seva. L'anècdota m'ha traslladat a una pròpia vivència, que em servia per situar tota la lectura posterior.

Els hassidim o jueus jasídics són una secta ultraortodoxa d'origen askenazi (jueus centreeuropeus), nascuda a meitats del segle XVIII, estrictes seguidors l'Antic Testament, des d'un gran espiritualisme i fidelitat als 613 miztvots (preceptes extrets de la Torà), estudiosos de la paraula de Déu i “temorosos de la seva ira” (d'aquí els ve el nom), que físicament es distingeixen pels rinxols del cabell, el vestit negre, camisa blanca, i cap tapat amb amplis barrets, els homes, o mocadors, les dones.

El meu primer contacte amb el jasidisme fou mentre passejava per la plaça Szeroka, a Cracòvia, esperant poder visitar la sinagoga de Remuh, l'única que manté el culte de les set que hi hagueren al barri de Kazimierz, i em pararen dos xicots amb la clàssica imatge per preguntar-me si era jueu, doncs només eren nou i els faltava un per arribar al número màgic de deu i així poder tancar la sinagoga per fer-hi una pregaria comunitària. Davant la negativa, cercaren a una altra banda, però res impedí que establíssim una llarga conversa, jueus que venien de Brasil i seguien una ruta pels camins de la Xoà, en record de familiars perduts. Aquella conversa podria donar per un llarg reportatge, però l'anècdota fou quan ens acomiadarem i als donar-nos les mans, quan la meva dona allargà la mà ells apartaren ràpidament les seves. Després, amb molta cordialitat explicaren que la seva religió els impedia cap contacte carnal amb una dona que no fos la pròpia i donar la mà era un contacte. Ells aconseguiren el desè creient i nosaltres ens quedarem amb la primera imatge directa d'una secta de la que, temps després, tindríem ocasió de conèixer altres detalls.

En el vell país que regalimava llet i mel, un munt de sensibilitats intenten crear una societat nova, des del sionisme més militant a l'antisionisme profundament bel·ligerant, entre el laïcisme i l'ultraortodòxia, amb la realitat d'una important bossa d'àrabs israelians i la no resolta palestinitat de Cisjordània i Gaza. Una terra convulsa malgrat haver estat bressol de les tres grans religions monoteistes i tenir vocació de pont històric entre les cultures orientals i occidentals. Torno al llibre d'Anna Carbajosa i hi detecto un cert pessimisme en la forma d'encaixar el trencaclosques. Al final del seu treball, escriu la barcelonina: “en la meva estada a Israel vaig aprendre que sempre que conegués a algú favorable a qualsevol causa, immediatament coneixeria a un contrari a aquella causa”. Malgrat tot, aquella és una terra que fascina i les contradiccions descrites a Las tribus de Israel contribueixen a aquesta fascinació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.