“Ous?”

Quan hi ha eleccions, les taules són meses. Meses electorals, constitució de meses, recompte de meses... Algú ho considera un castellanisme i altres un arcaisme. No sé com pot ser ni una cosa ni l'altra, si a Castella, com arreu d'Espanya, les eleccions són una eventualitat moderna, sense cap tradició i moltes interrupcions. Deu ser, m'ho invento, un terme solemnial. Les eleccions han estat històricament tan excepcionals que reclamen expressions també excepcionals. Dir taules de les meses seria una familiaritat abusiva, semblaria que les eleccions fossin una cosa d'estar per casa. Una taula és un utensili de cada dia. Una mesa es plega i desplega cada quatre anys, sempre que no hi hagi eleccions anticipades o no surti un militar que les elimini. Quan era petit i anava als Escolapis, l'altar de l'església també era una mesa. Va ser el primer cop que ho vaig sentir: en català es diu mesa? Un capellà em va informar que la mateixa paraula missa provenia de mesa. Ho veuen? Mesa té un eco sagrat, i és un moble que congrega gent diversa, al contrari de la taula de casa, que només seria mesa, sense dir-ho, per Nadal o per alguna gran celebració.

La missa s'oïa. Oir missa. Del verb oir o oure, tan català com patir o ploure però que no fèiem servir mai per res més i que segons l'Alcover-Moll només és viu en algun sector de València. Xavier Viura era un poeta de Jocs Florals que un dia va escriure una obra de teatre. Es titulava Les flames del goig i la va estrenar al Romea. S'aixecava el teló i apareixien dos soldats romans, amb la llança i les faldilletes. Al cap d'una estona se sentia una fanfàrria. Un soldat deia a l'altre:

–“Ous?”

Es va sentir una primera rialla entre el públic. Se n'hi va afegir una altra, i quan la manifestació va ser general el teló va ser abaixat i aquí es va acabar la funció i la temporada sencera de Les flames del goig. Ho he tret d'una rememoració de Sebastià Gasch.

A la primera pàgina de la versió catalana de Tintín al Tibet el capità Haddock ensenya un diari a Tintín dient-li: “Veges.” L'imperatiu de veure, en comptes de l'habitual mira o guaita. Amb Joaquim Ventalló, que era un noucentista recomanat per Marià Manent a l'Editorial Joventut, els tintins de la nostra infantesa van parlar com el Glosari d'Eugeni d'Ors. He sentit que ara els volen modernitzar. Que facin el que vulguin però que no arraconin aquella meravella. No cal arribar a l'extrem de l'“ous?”, però la convivència de paraules arcaiques i modernes dóna molta amenitat a l'idioma i informa de moltes coses interessants.