Dignitat morta

Jo, segurament com molts de vostès, també he vist el documental Ciutat Morta i, també segurament com molts de vostès, em vaig quedar amb el cor encongit després d'assistir al relat del que podria (i dic podria) haver passat en aquell assumpte judicial. Segurament, però, a diferència de vostès, jo em vaig quedar una mica menys impressionat perquè, a causa de la meva feina, no era la primera vegada (i segurament tampoc no serà l'última) que sentia explicar de manera prou convincent a algun client que havia estat injustament condemnat i que per un terrible i lamentable error judicial es trobava innocentment a la presó. Potser és per això que, probablement, a mi aquest documental em va impressionar menys que a la majoria de persones que l'han vist.

També és cert, com escrivia no fa gaires dies en aquest mateix diari l'amic Carles Ribera, que el fet que la història que explica el film reculli només la versió d'una de les dues parts i que, per tant, sigui un reportatge parcial (cosa que els mateixos autors de la pel·lícula han reconegut sense manies) ens ha d'exigir un esforç de distanciament per valorar-ho tot plegat amb una exquisida prudència perquè, almenys jo, potser per deformació professional, intento no jutjar mai ningú –en cap àmbit de la meva vida, sigui laboral o privada– sense abans haver escoltat les dues parts.

Dit tot això, el debat que ara està guanyant més múscul i que ha provocat fins i tot sorprenents sol·licituds (un pèl demagògiques i oportunistes) d'alguna autoritat és el de si es pot demanar a la fiscalia que es reobri el cas presentant un recurs de revisió de la sentència. La fiscalia ja s'ha pronunciat i –sense que necessàriament estableixi un precedent– he de coincidir amb la seva conclusió: amb l'únic material probatori que s'aporta i que no és altra cosa que el documental Ciutat Morta, la possibilitat legal de revisar la sentència és totalment inexistent perquè una pel·lícula (o almenys una pel·lícula com aquesta) no encaixa en cap dels pressupòsits legals que recull la llei per poder revisar una sentència ferma. I que sigui així té tota la lògica democràtica del món, si tenim en compte que un dels fonaments de qualsevol estat de dret –i que recull qualsevol constitució moderna (suposo que també ho farà aquesta que en hores lliures està redactant el benvolgut jutge Santiago Vidal)– és precisament el principi de la immutabilitat de les sentències fermes. Té tot el sentit que, per la seguretat jurídica que reclama qualsevol societat civilitzada, s'eviti que després d'haver-se jutjat uns fets (òbviament amb totes les garanties per a les parts) i d' haver-se dictat una sentència ferma es pugui, en el futur, revisar aquesta resolució, senzillament perquè a qui ha perdut se li acudeixi aportar suposats nous elements de pretesa prova per tornar-ho a jutjar. Tothom entén que això seria kafkià i que foradaria directament la línia de flotació d'aquell estat de dret que ho permetés. Com és normal, doncs, a l'Estat espanyol, com a la resta de països civilitzats, quan una sentència és ferma, poder-la canviar amb un recurs de revisió és extraordinàriament difícil, per no dir pràcticament impossible. Els puc dir que en la meva experiència de més de trenta anys com a advocat penalista mai he vist (i no recordo cap col·lega que ho hagi vist) revisar una sentència ferma. Si que és cert que la llei d'enjudiciament criminal recull aquesta possibilitat en el seu article 954, però la limita a casos tan excepcionals que, en la pràctica, el fan inaplicable. Per exemple, i per explicar una possibilitat prou il·lustrativa del caràcter excepcionalíssim que té el recurs de revisió, segons aquest article de la llei, es podria revisar una sentència si una persona condemnada per homicidi pogués demostrar que el suposat mort continua viu. No calen més explicacions.

De fet, però, del que realment vull parlar en aquest article i que farà més comprensiu el seu títol, és d'una altra cosa que, em sembla, no ha estat suficientment subratllada al voltant del cas denunciat a Ciutat Morta. Em refereixo a aquesta persona que, segons els autors del documental i els mateixos condemnats, va ser qui realment va tirar el test que va deixar tetraplègic el pobre policia i que mai s'ha atrevit a donar la cara. Aquest individu que, sabent que uns innocents estaven en presó preventiva esperant judici per uns fets que no havien comès i que va veure com se'ls jutjava i condemnava per allò que havia fet ell, va continuar mut. Aquest ciutadà que va saber que un dels innocents condemnats es va suïcidar en no superar el trauma per la injusta pena de presó. Aquest ésser humà que ha callat i calla encara avui. D'aquest volia parlar realment ara. I vull dir que el que més em sorprèn (i em deixa perplex a la vegada) és que siguin els mateixos suposats innocents del documental (i algun dels seus advocats) els que diguin públicament (jo ho vaig sentir a TV3) que estan estudiant la manera que aquest immoral ciutadà pugui donar la cara i declarar per autoinculpar-se sense córrer el risc de ser condemnat, i que per això estan estudiant si hauria prescrit la seva barrabassada. ¿Ho entenc bé? ¿M'estan dient que el volen protegir perquè la seva confessió no li suposi cap responsabilitat penal? Si això és així resultarà que, paradoxalment, les mateixes víctimes del silenci d'aquest execrable covard són a la vegada els seus protectors. Honestament em costa entendre aquest contrasentit i no el puc justificar ni tan sols analitzant-lo des del punt de vista de qui té una fonamentada desconfiança cap a la justícia, com la que, evidentment, segur que tenen els que pensen que han estat condemnats malgrat ser innocents. Buscant la impunitat de l'autor del crim tinc molt clar que no es farà justícia ni s'honorarà ningú; ni el policia ferit, ni la noia morta, ni els innocents empresonats, ni els familiars de tots plegats. Serà, només, un monument a la indignitat.

Deu ser per això que, des d'aquesta perplexitat que m'ha causat tot plegat, em ve de gust parlar en el titular d'aquest article de la dignitat, i poder-la relacionar amb aquest covard ciutadà que, després d'haver tirat la pedra (o el test), encara continua amagant la mà. I m'agradaria creure, i ho sento pels ja condemnats, que aquest miserable no existeix.