Opinió

Amb l'almoina fem un bé al receptor

o el deteriorem?

Catalunya: drets socials i llibertats

L'administració pública no pot desistir de l'obligació d'assistir,
que és el que constitueix els drets socials

A Catalunya, quan veiem l'èxit de les donacions davant catàstrofes o en recol·lectes diem que som un país solidari. També afirmem que disposem d'una trama nombrosa d'associacions que contribueix a generar una societat cohesiva i amb capacitat de resposta. D'altra banda, des dels inicis de l'anomenada crisi es dóna també una profusió de fórmules de beneficència que se'ns presenten com a exemple d'aquestes virtuts.

A mi, aquest vincle entre societat solidària i activitats de beneficència no em quadra. Sóc professor d'una facultat en què, juntament amb altres carreres, formem futurs treballadors socials i em desanima veure caixes de recollida d'aliments al vestíbul d'entrada o de taps de plàstic al bar o quan m'arriben peticions de micromecenatge d'oenagés a punt de la fallida, etc. Aquest tipus de resposta a les necessitats bàsiques em provoca contrarietat i detecto que també és font de dubte per a altres persones. Ens preguntem si és solució apropiada recórrer a la filantropia individual, si uns recaptes d'aliments que inicialment van tenir la virtut de mostrar que els ciutadans eren més sensibles que les administracions que diuen representar-los s'han de convertir en la resposta permanent. La contrarietat que sentim davant les respostes de beneficència s'assembla a la que provoca la mateixa almoina individual: amb l'almoina fem un bé al receptor i el seu entorn o el deteriorem? Quan no donem almoina deteriorem la nostra sensibilitat o el nostre humanitarisme?

Part de la resposta a alguna d'aquestes preguntes la trobem en Manfred Max-Neef (Desarrollo a escala humana, 1998). Per aquest autor, allò important són les formes que anem determinant per donar resposta a les necessitats. Per a ell, les necessitats humanes més importants són comunes, permanents i delimitables. El veritable problema que tenim entre mans és establir la qualitat i quantitat de les respostes o recursos socials per fer-hi front, així com les possibilitats d'accedir-hi. Depenent d'aquestes característiques, hi hauria algunes d'aquestes respostes que solament aparenten resoldre necessitats i d'altres que, fins i tot, poden resultar negatives. L'almoina, per exemple, aparenta satisfer la subsistència, però en paral·lel pot ser destructiva de la consideració social, la confiança en un mateix, l'autoestima, etc. En un extrem ben diferent, les organitzacions comunitàries democràtiques (veïnals, d'afectats, etc.) són considerats recursos sinèrgics, perquè proporcionen elements de solució a diverses necessitats alhora –proporcionen la influència necessària per trobar resposta social i política, satisfan la necessitat de participació, aporten protecció, afecte, recreació, identitat, llibertat, capital social que ajuda en la plena inserció, etc.–. Sensibles a aquesta argumentació, els professionals dels serveis socials podrien contribuir bastant a canviar les coses. Aliant-se amb les poblacions que quotidianament atenen, poden generar o vindicar noves solucions davant les situacions col·lectives de necessitat; anar més enllà de la gestió de l'accés als recursos i prestacions instituïts.

Una ALTRA part de la resposta crec que la trobem en l'exigència inequívoca de resolucions de caràcter públic en forma de drets socials: en front de la caritat i la beneficència, que serien les respostes del passat, hi ha d'haver una resposta pública, obligatòria, coneguda, segura, que doni cobertura a les necessitats bàsiques. En aquest moment, però, el protagonisme simbòlic de l'acció benèfica assenyalaria que permetem que l'administració pública s'escapi de responsabilitats i dipositi la resolució en la filantropia de la gent. És com si les administracions públiques, titulars de la major part dels serveis i cobertures socials, no volguessin que se les identifiqui amb les respostes a la pobresa.

L'administració pública no pot desistir de l'obligació d'assistir, que és el que constitueix els drets socials. En la II República, Catalunya va ser capdavantera de l'assistència social. Amb la derrota de les classes populars, el franquisme va rehabilitar la caritat i la beneficència. La Catalunya de després del 1978 va ser pionera en el disseny i desplegament dels serveis socials que avui coneixem. Molts dels que participem del procés que viu el nostre país pensem que la Catalunya independent serà un país més just i, per tant, més lliure (binomi indissociable). El programa social de la Catalunya independent l'estem definint ara mateix i, en la meva opinió, no són les respostes pròpies de l'estat social i de llibertats ampliades que volem.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.