Opinió

El conflicte que ve

Sembla que CiU i ERC no percebin que, si l'objectiu és la destrucció del sistema, ells també integren el conjunt
de forces a batre

Si no s'estén la percepció entre les classes populars que la crisi econòmica s'atenua en els propers mesos, el risc més palpable de retardar el procés sobiranista serà que aquest sigui desplaçat per la intensificació del conflicte social. El desafiament, tot i que en ocasions protagonitzat per defensors de la causa sobiranista, sembla concentrar el seu lideratge i és nodrit majoritàriament en les seves bases per sensibilitats molt allunyades del projecte emancipador nacional català. Aquesta és una circumstància coneguda per l'aparell de l'Estat espanyol, pel seu personal polític i pels poders fàctics de l'unionisme a Catalunya, que no han dubtat a potenciar aquesta veta, que es pot convertir, com de fet ja va succeir en la primera meitat del segle XX i fins l'experiència de l'anomenada Guerra Civil, en el principal instrument de bloqueig intern de les aspiracions catalanistes. De vegades sembla que la majoria actual al Parlament de Catalunya formada per CiU i ERC no percebin que, si s'enforteix una alternativa partidària de l'esmena a la totalitat en la qüestió social, si l'objectiu és la destrucció del sistema, també ells integren el conjunt de forces a batre en la mesura que han participat fins ara del joc polític, econòmic i social, per molt que afirmin la seva intenció de superar el present marc polític amb una secessió.

En aquests darrers anys de penúria i de desesperació dels sectors menys afavorits de la població ja hem assistit a algun dels brots de rebel·lió: les seqüeles del 15-M de 2011, que a Catalunya van ser molt intenses amb el setge al Parlament català (que, sospitosament, el poder judicial espanyol va deixar gairebé impune), el camp de Brabant en el qual es va convertir el centre de Can Vies a la primavera de 2014 o, la setmana passada, l'onada d'indignació que va representar l'emissió per la televisió pública catalana del documental Ciutat morta sobre el desallotjament d'una festa ocupa el 4 de febrer de 2006 i les greus actuacions d'alguns agents de la Guàrdia Urbana que allí s'hi denuncien. La mobilització al carrer, les iniciatives de les associacions i la consolidació d'estructures de comunicació properes a aquest front contestatari han precedit la seva evolució natural: l'organització política, a Barcelona fa uns quants dies embastada amb la candidatura de Guanyem, que ha engolit ICV i ha sabut associar l'estrella emergent de les propostes rupturistes: Podem. En benefici del procés, però, fins ara l'única força organitzada d'extrema esquerra amb presència al Parlament, la CUP, ha estat de matriu catalanista i fortament compromesa amb la llibertat dels Països Catalans, una opció política que acumulava molt temps de penetració capil·lar pel territori i que en les conteses electorals de 2011 i de 2012 va captar vots de sectors incòmodes amb l'estelada que ara es podrien enlluernar amb una oferta de transformació social radical de sensibilitat nacional espanyola. Com es perfila en l'experiència barcelonina, postergar les decisions sobre la sobirania té massa probabilitats d'erosionar l'espai nacional català per aquest flanc i obliga la CUP a enfrontar-se al repte en solitari un cop descartada l'estratègia de pactar amb Guanyem. La suposada coherència de la CUP, que el 2012 li va impedir de pactar una gran coalició independentista al·legant la tebior social dels altres agents i que enguany li impedeix associar-se amb el conglomerat de Guanyem, de Podem, d'ICV i de Procés Constituent per massa tebior nacional d'aquests darrers, es pot transformar en la seva penitència i en la pèrdua d'un llençol important cap un estat català que no acaba de concretar-se.

A la vegada, un avenç polític d'una esquerra decidida a sepultar el sistema econòmic però que mira amb recel qualsevol canvi territorial pot certificar l'obertura d'una sempre negada fractura social que, com en el passat, demani solucions urgents per esmorteir les flames de la revolta i doni més arguments per posposar una reivindicació que renuncia als sacrificis i que es rabeja en els fracassos.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.