Rèquiem per una guilla

No estic parlant ni d'una apartada zona d'alta muntanya ni d'una selva en què t'haguessis d'obrir pas a cops de matxet. Estic parlant d'una carretera populosa que, falcada per l'horitzó llunyà de les Gavarres, transita entre pobles abans de deixar-te, quinze quilòmetres més enllà, al cor de la ciutat de Girona. Al bell mig d'una corba hi ha el cadàver d'una guilla, que algun cotxe ha atropellat. Els veïns diuen que aquesta corba s'ha convertit en zona de pas per als animals. I ho relacionen amb l'alçament de talussos de formigó per (re)construir una vella carretera i amb l'enrenou sorollós que cada nit aixequen les màquines que condicionen la via del tren per adaptar-lo a l'ample de via europeu. El cas és que, en pocs dies, aquesta corba s'ha transformat en una trampa perillosa per als conductors i letal per als animals. Hi travessen senglars, i s'hi han trobat cadàvers d'eriçons, conills i, ara, d'una guilla.

Entre carreteres nacionals, comarcals, variants, autopista, autovies, via del tren convencional i via del TGV, el país, aquest país tan petit i tan massificat, s'ha convertit en un escalèxtric. És evident que hauríem d'haver crescut millor. Tot està amuntegat. No hi ha esponjament. Un dels emblemes de la nostra època cristal·litza en aquestes masies escanyades i alienades per un nus de carreteres. Brilla per la seva absència un pla harmoniós que compatibilitzi paisatge, creixement de població, natura i vies de comunicació. El fris d'aquest deliri colossal es completa amb l'estampa dels depredadors cecs de la nostra era (caçadors, boletaires o pescadors desaprensius i industrials), que, molt lluny d'avaluar les migrades condicions d'explotació de la natura, imposen una devastació que no té res a veure amb un futur civilitzat.