Opinió

La vella Europa

La crisi ha afavorit les actituds euroescèptiques i la reaparició de moviments xenòfobs

L'expressió “la vella Europa” va ser utilitzada pel secretari de Defensa nord-americà Donald Rumsfeld l'any 2003 per referir-se a Alemanya i França, que s'oposaven a la intervenció militar a l'Iraq. Precisament els dos països que, juntament amb els del Benelux i Itàlia, signaven el 1951 el Tractat de París i constituïen la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), el primer antecedent de cooperació econòmica supranacional a l'Europa occidental i origen de l'actual Unió Europea (UE).

Una UE que, abans de la crisi sistèmica desencadenada el 2008 amb la fallida de Lehman Brothers, albirava el somni de la postmodernitat de què parlava Robert Cooper (The postmodern state and the world order, 1996). Un estadi de maduresa en què els estats que el configuren decideixen solucionar els conflictes interns i entre ells mitjançant la política i no amb l'ús de la força militar. Uns estats que, després de dues sagnants guerres mundials, aposten per cedir sobirania (moneda, controls fronterers, coordinació i integració militar, símbols...) per tal d'assolir consensos globals i per dur a terme polítiques solidàries per combatre les desigualtats entre els seus membres i millorar les infraestructures comunes.

La crisi econòmica està desballestant, però, el somni europeu. La destrucció de teixit productiu costarà de recuperar (entre 2008 i 2013 el PIB de l'eurozona ha crescut molt moderadament, amb caigudes absolutes el 2009 i, menys acusades, el 2012 i el 2013; en alguns països, com l'Estat espanyol, el retrocés ha estat del 6%) i els efectes socials (atur, desnonaments, precarietat laboral, disminució del poder adquisitiu –a l'Estat espanyol la pèrdua ha estat de 10 punts entre 2008 i 2014–, de les prestacions socials i de l'estat del benestar) es deixaran sentir durant alguns anys. Paral·lelament, han caigut els ingressos de l'Estat i les inversions i s'ha enfilat el deute molt per damunt dels límits que fixaven els objectius de convergència del Tractat de Maastricht de 1992 (el 60% del PIB) comprometent el futur de les noves generacions. En molts països avui el deute duplica o supera en un 50% o més aquells objectius: Grècia, 174,2%; Itàlia, 132,1%; Portugal, 127,8%; Irlanda, 109,0%; Bèlgica, 105,7%; Xipre, 103,3%; Espanya, 98,2%; França, 95,7%; Àustria, 87,2%; Eslovènia, 83,6%; Alemanya, 73,5%; Malta, 70,1%; Holanda, 70,0%. Al mateix temps, les desigualtats (internes i entre els països) son cada cop més importants, mentre la riquesa s'acumula en unes poques mans. En termes polítics, la crisi ha afavorit les actituds euroescèptiques i la reaparició de moviments xenòfobs contra la immigració i ha donat ales als moviments d'extrema dreta que han tingut ja traducció electoral en alguns països (França, Holanda, Suècia, Àustria, Regne Unit, Grècia, Hongria...).

En definitiva, entre els europeistes hi ha por. Hi ha por que la UE entri en una decadència econòmica i política que acabi de trencar els lligams solidaris que, tot i que disminuïts, encara perduren. Hi ha por d'una polarització política dels arcs parlamentaris que porti a conflictes i enfrontaments indesitjats. Hi ha por de la pèrdua de pes polític d'Europa davant d'un Vladimir Putin que no perd ocasió de marcar les que considera línies vermelles de les fronteres de Rússia. Hi ha por, en suma, que el somni dels pares fundadors (Konrad Adenauer, Joseph Bech, Sicco Mansholt, Alcide de Gasperi, Robert Schuman, Jean Monet, Paul-Henri Spaak i, àdhuc, Winston Churchill que defensava uns Estats Units d'Europa tot i que el Regne Unit no va formar part de la CECA) i de Cooper no hagi estat més que això, un somni nascut després de l'experiència terrible de dues guerres mundials.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.