Opinió

Vuits i nous

Sèries

Tothom parla de sèries, tothom em pregunta si segueixo tal o tal sèrie. Em refereixo a les pel·lícules a trossos i amb continuïtat que fan per la televisió. No en segueixo cap i ni sé a quines emissores les hauria d'anar a buscar. L'última que vaig veure va ser Los intocables, i era en blanc i negre. No en presumeixo. Jo presumeixo del que faig, i encara no sempre. Del que no faig, només quan s'ho val molt i si és una qüestió de principis. No és el cas de les sèries. No les segueixo perquè ja no tinc la paciència d'esperar com continua l'episodi que la setmana anterior m'han deixat a mitges. Ni que cada capítol tingui coherència per si mateix i s'obri i es tanqui de manera comprensible, com passava amb Los intocables que dic. Em suggereixen la possibilitat de comprar, llogar o “baixar-me” el lot sencer dels diversos capítols i contemplar-los de manera seguida. Aquí se m'obre una altra dificultat. La fabricació en sèrie va bé a l'hora de confeccionar cadires i setrills però en cine prefereixo l'artesania.

Fa un temps algú em va regalar la col·lecció completa de la sèrie britànica House of cards. La vaig començar a mirar. El primer capítol prometia. Narrava les interioritats de la política que es fa a Londres, amb totes les misèries. Bàsicament les misèries. El segon capítol va fer que em preguntés: “Vols dir que van així, les coses?” Ho vaig deixar córrer en el tercer o en el quart. Trobava la trama tan infantil, infantil és la paraula, com la tercera part d'El Padrí, una altra sèrie, aquesta de cine. Les intrigues vaticanes d'aquesta pel·lícula em van semblar tan candoroses com les de Westminster a House of cards. Vols dir que va així? Vols dir que tot no és més complicat? O més senzill i atzarós, que també pot ser. En qualsevol cas, ni els guionistes ni la realització m'ho fan creïble. Ara recordo una altra sèrie, posterior a Los intocables, que també vaig seguir. Es deia Sí, ministre i era igualment britànica. Vostès la recordaran. L'argument era si fa no fa com el de House of cards però l'humor li donava més versemblança. Brecht ja havia parlat de l'efectivitat de la distanciació. House of cards té ara una versió americana. Em diuen que me la miri perquè millora l'original. Saben què passa?, que no me'n refio. I a més a més, aquí tornem a la meva falta de paciència. I una altra cosa: quan la gent estava lligada al cine com ara ho està a la televisió ja s'havien fet sèries de freqüència setmanal. Els pares, que n'havien seguit, me'n parlaven, i jo quan anava al cine agraïa al firmament de Hollywood que ho haguessin deixat córrer i oferissin pel·lícules acabades i cada dissabte diferents.