Opinió

Desclot

Es fa difícil de dir

Era l'any 40, havia acabat la guerra, i els fusells i la retòrica dels vencedors van rematar una tendència funesta anterior. Els pares de la ciutat de València van deixar de parlar català als fills. Una decisió total, de punta a punta de la ciutat, dels barris humils als més rics, del Cabanyal a la Gran Via, que ja havia apuntat maneres abans. Es fa difícil de dir què se sent quan en una ciutat la gent més gran, tota, encara parla el seu idioma i la gent més jove, tota, l'oblida perquè no l'ha après ni a casa ni al carrer. Es fa difícil de dir què se sent quan s'acaba una manera d'entendre el món. Es fa difícil de dir què se sent quan les capes dirigents, franquistes, odien tant la pròpia ciutat que n'arrasen la part més antiga i emocional: la ciutat vella, que es descompon com la pròpia llengua. Es fa difícil de dir quan, ja en democràcia, unes noves generacions de dirigents locals recullen aquell testimoni d'oprobi i odi i es dediquen durant vint-i-quatre anys a rematar la llengua i la ciutat que menyspreen. Entre els vencedors del 39 hi havia José Barberà Armelles, periodista falangista, director de diaris corrosius. Diuen que en algun moment va actuar amb una certa honra. Entre els seus hereus hi ha la seva filla, Rita Barberà i Nolla, que no n'ha tingut cap, d'honra, i que ha volgut culminar la feina del 39. No ho ha aconseguit. Se l'ha emportada una onada de ciutat i de llengua recuperades. Es fa difícil de dir la nova emoció. Lloats siguin els déus i els herois del Túria!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.