Opinió

la tribuna

La vergonyosa amenaça de la manta

Les amenaces i els advertiments són gravíssims, i evidencien la voluntat de tapar-se les vergonyes per tal que ningú –dels enfangats, és clar– no prengui mal

Cal ser implacables davant uns fets que envileixen la política

Algunes persones amb notorietat pública han amenaçat els darrers dies d'estirar la manta. D'altres, en connivència amb els primers, han advocat per una línia de defensa que consisteix a generalitzar les sospites al mateix temps que llançaven un advertiment del tipus «compte que tots podrem prendre mal». Aquesta actitud no és greu, és gravíssima, i evidencia la voluntat de tapar-se les vergonyes per tal que ningú –dels enfangats, és clar– no prengui mal. O sigui, un pacte de silenci i a girar full que no ha estat res i tal dia farà un any.

Aquí no ens hi trobaran. Primer, si algú té coneixement de la possible comissió d'un delicte té l'obligació de posar-ho en coneixement de la justícia. En segon lloc, prou d'amenaces velades. Però què s'han pensat? I estirin tant com vulguin, la manta; n'hi ha que no tenim res a amagar i, de retruc, molt a guanyar. Ja n'hi ha prou d'aquest color, de diluir responsabilitats insinuant que tots ens hem embrutat les mans, que tot plegat és més normal que no sembla perquè tothom té els seus draps bruts i, en definitiva, que tots som iguals i –poc o molt– acceptem suborns i prebendes. Mentida.

El cert és que estem passant una temporada funesta per a la salut pública del país. Convulsionats encara pel cas Millet, assistim a una segona trama. Plou sobre mullat. Crèiem, cofois amb allò de l'oasi català, que això no succeïa a Catalunya i que els casos de corrupció a les Illes i el País Valencià només afectaven les entranyes del PP i més esporàdicament el PSOE. I que això de veure la Guàrdia Civil entrant en un ajuntament era propi d'altres latituds i lligat a personatges tipus Jesús Gil. Aquest és un dels motius que han fet més colpidor el cas de Santa Coloma de Gramenet, i més quan l'afectat és l'alcalde d'una de les ciutats més grans del país, amb un fort ascendent a la Diputació de Barcelona i a l'aparell del PSC. Com també ha estat una galleda d'aigua freda la detenció de dos destacadíssims membres de CDC i alts càrrecs en l'anterior administració.

És aviat per prejutjar ningú. I també és cert, com han apuntat des d'alguns sectors prestos a espolsar-se les puces, que el jutge Garzón és un personatge amb un notori afany de protagonisme i que ha fet nyaps sonats. I que l'Audiencia Nacional és un tribunal d'excepció que hauria d'haver estat abolit. De fet, Esquerra n'ha defensat en nombroses ocasions la supressió, pel seu caràcter excepcional i expansiu i pels seus reiterats excessos, tal com va posar-se de manifest l'estiu del 92. Per això sorprèn si més no que aquells que mai no han qüestionat l'Audiencia Nacional ara s'apressin a fer-ho, l'oportunisme de la seva actitud és patent. Tampoc no és admissible una fugida endavant, amb un recurs a la victimització i apel·lant al record del trist episodi de Banca Catalana. La consistència argumental, a la defensiva, és tan feble que es desfà com un terròs de sucre en un got d'aigua. Disculpar la corrupció embolcallant-se en la bandera catalana no fa cap bé al catalanisme i no s'aguanta per enlloc.

No deixarem que paguin justos per pecadors. És així que cal depurar responsabilitats fins a les últimes conseqüències. I el camí és seguir escometent totes les reformes necessàries, habilitant totes les mesures contra la corrupció que calguin. I en aquest punt podem proclamar que hem estat pioners. És Esquerra –davant la passivitat dels dos grans partits espanyols– qui va impulsar al Congrés espanyol la reforma de la llei de finançament de partits polítics que va haver de superar les reticències de les dretes catalana, basca i espanyola, clarament afavorides per les donacions anònimes. També va partir d'Esquerra la proposta d'arribar a un acord al Parlament per reduir les despeses en campanya dels partits. I és Esquerra qui va bregar per fer possible el naixement de l'Oficina Antifrau de Catalunya, que alguns consideraven que era supèrflua i innecessària. Com ha estat novament Esquera qui ha pres la iniciativa al Congrés per incrementar les mesures de control als partits polítics o fundacions i a assumir les conclusions del Consell d'Europa sobre la corrupció a l'Estat espanyol.

Podríem haver caigut en la temptació d'utilitzar els escàndols que s'estan succeint quan retraten una sociovergència que té en les males pràctiques la seva principal connexió. No hem caigut en la temptació. Però sí, en canvi, exigirem responsabilitats i ens mostrarem implacables davant uns fets que envileixen la política i que donen ales a aquells que es refugien en l'antipolítica o que alimenten la desafecció. O aquells altres, com també estem veient aquests dies, que aprofiten l'ocasió com una arma llancívola contra les institucions catalanes en el seu intent malaltís i sistemàtic d'identificar catalanisme amb corrupció.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.