Retallar i tallar

“Il y a des cas où il faut être personnel par modestie.” (Albert Camus, a Carnets). Aquest és un escrit personal. No pretén res més que expressar la gran vergonya que sento, en tant que ciutadana d'un país europeu fronterer i d'aquest nostre, en concret, quan veig imatges de tanques metàl·liques trenades farcides de fulles afilades, de petits ganivets, per on s'enfilen homes, necessàriament joves i forts. Aquestes imatges n'esborren d'altres que, malgrat la seva gravetat, aportaven un cert consol: les de membres de la Creu Roja proporcionant flassades i begudes als rescatats de bots, als infants d'ulls esbatanats, o a tremoloses dones embarassades. Almenys no tindran fred, dormiran sota un sostre, les veurà un metge, he pensat més d'un cop. Però les darreres notícies i les imatges de les “concertines” mostren, amb tota cruesa, el que significa rebutjar brutalment éssers humans que tan sols pretenen fugir de guerres i misèries. I ens diu el ministre, amb cara de circumstàncies, que si troben un sistema més “eficaç” per dissuadir els que volen entrar potser s'ho repensaran.

Dins d'aquesta concepció de l'eficàcia se li poden suggerir altres sistemes. Per exemple, deixar que s'enfonsin les petites embarcacions i morin tots ofegats com a Lampedusa. O simplement allunyar-los a trets. O, encara millor, llançar-los olles d'aigua bullint, com es feia des de les torres dels castells a l'edat mitjana. Escandalitza l'ús de tanta i tan primitiva repressió corporal que, plàsticament, ensenya les vergonyes d'un sistema que ataca sistemàticament els drets humans fonamentals. I no s'hi val a dir que aquest mètode bàrbar fou instaurat pel govern socialista, que prou vergonya fa recordar-ho. Ni que en altres fronteres és d'ús sovintejat. Perquè aquí i ara hi ha responsables de l'assumpte, mentre que han disminuït, fins gairebé desaparèixer, els ajuts al desenvolupament, justament quan haurien d'augmentar perquè la gent pogués viure decentment a la seva terra; ara, quan es restringeix l'atenció sanitària a molts dels que ja eren aquí, i darrerament fins i tot es culpa els escolars vinguts de fora del fet que el discutible informe Pisa pinti els nostres resultats escolars amb tons grisosos. L'eficàcia que reclama el ministre no té res a veure amb els filferros ni amb la sang a les mans. Té a veure amb polítiques, amb pactes diplomàtics, amb persecució de màfies, amb ajuts al desenvolupament...

El procediment actual és senzill i lineal i correspon perfectament a una manera determinada de fer, com si una única, obsessiva, passió inspirés tota mesura política: es tracta de retallar i, si és possible, tallar. Es retallen prestacions sanitàries, es retallen sous de mestres, es retallen recursos per a les escoles, per als dependents... I enfront de les protestes es pretén ara retallar les veus d'una ciutadania que reclama. I per als més desvalguts, hi ha solucions encara més senzilles: es tracta de tallar “eficaçment” mans, cames o altres parts més delicades del cos. A veure si així Europa i aquest país nostre fronterer viu amb més silenci i amb més ordre. La regressió política i moral està servida: ja hem arribat als cossos.