Les venes obertes de Sud-àfrica
Mandela va haver de pactar amb el règim de l'apartheid un programa econòmic d'austeritat, va pagar el deute heretat i va abandonar la promesa de recuperar les mines
Mbeki, per les crítiques al seu programa de retallades i privatitzacions: “Poden anomenar-me thatcherista, si així ho desitgen”
El CNA va passar de reclamar la nacionalització de les mines a rebutjar la idea després de vèncer en les eleccions del 1994
Mandela, amic de Castro i que havia aplaudit el marxisme, iniciava el gir després d'anar al Fòrum de Davos el 1992
El problema principal del nou país va ser acceptar el deute heretat de l'apartheid, uns 4.500 milions de dòlars anuals
El primer govern democràtic de Sud-àfrica va mantenir els ministres d'Economia i Agricultura de l'apartheid
Un 30% dels sud-africans viuen per sota el llindar de la pobresa. Sud-àfrica és el quart país més desigual del món. L'atur s'enfila fins al 25%. L'esperança de vida és de 55 anys. Ocupa el lloc 121 de 187 en l'Índex de Desenvolupament Humà, per sota de Botswana, Bolívia o Hondures. Tot i això, és el major exportador mundial d'or, platí i diamants, i té la indústria i la producció agrària més desenvolupades d'Àfrica. És una de les economies emergents, amb el Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina. “La nostra riquesa ha generat la nostra pobresa per alimentar la prosperitat d'altres: els imperis i els seus caporals nadius.” Tal com lamentava Eduardo Galeano a Les venes obertes d'Amèrica Llatina, “en l'alquímia colonial i neocolonial, l'or es transfigura en ferralla”. Avui Sud-àfrica continua amb les venes obertes quasi vint anys després de la fi de l'apartheid. La causa principal del drama humà del país més ric d'Àfrica són, evidentment, els segles de colonialisme i d'apartheid racial. Però, què va fer o poder fer el desaparegut Nelson Mandela?
El gener del 1990, Madiba va escriure una nota des de la presó per posar fi als rumors que corrien sobre la seva suposada falta de compromís amb l'ideari quasi socialista del Congrés Nacional Africà (CNA): “La nacionalització de les mines, la banca i els monopolis és la política del partit i qualsevol canvi de les nostres opinions és inconcebible. El control de certs sectors de l'economia és inevitable per l'apoderament econòmic dels negres.” És a dir, no només demanava llibertat, sinó benestar. Sud-àfrica era un país injust perquè els negres no tenien dret a votar però també perquè el sistema racista imposava per llei que una reduïda elit blanca controlés els grans recursos del país.
En la primera entrevista després de guanyar les eleccions del 1994, Mandela va optar per la prudència: “En les nostres polítiques econòmiques no hi ha ni un sola referència a qüestions com la nacionalització, i això no és per accident.” La intenció era evitar un altre càstig dels mercats sobre la moneda sud-africana tal com havia passat després de l'alliberament. La comunitat internacional, que va donar suport al canvi de règim, no ajudava gens. L'influent Wall Street Journal ho celebrava: “Encara que el CNA té una poderosa ala esquerranosa, Mandela s'ha mostrat aquests dies més pròxim a Thatcher que al socialista revolucionari pel qual se'l tenia.”
Realista o traïdor? Pragmàtic o revolucionari? No hi havia cap alternativa al pacte amb els antics dirigents i empresaris racistes sud-africans? El llegat econòmic de Mandela és avui l'únic punt de debat entorn a la seva imponent figura. El fundador i expresident de la Fundació per la Pau, Alfons Banda, defensa la capacitat de pacte de Mandela en l'hora més difícil. Entre el 1990 i el 1994, l'extremisme racista blanc, l'oposició del partit zulu i la violència al carrer van causar més morts que gairebé tot l'apartheid. Mandela va emergir de 27 anys de presó per pactar amb el seu major enemic i construir una Sud-àfrica democràtica, en pau i antiracista. “Va tenir el coratge de fer concessions tàctiques al límit de la traïció per assolir els objectius estratègics”, reconeix Banda.
Un dels moments clau pel canvi de discurs de Mandela va ser la gira europea del 1992 i les seves entrevistes amb empresaris i dirigents polítics. El clímax arribaria al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Alistair Sparks, veterà periodista i analista sud-africà, explica que allà “tothom li va dir que si impulsava una política de nacionalitzacions no rebria la inversió estrangera” que necessitava. En tornar de Davos, Mandela va dir: “Hem observat l'hostilitat i la preocupació dels empresaris cap a la nacionalització, i no podem fer cas omís de les seves percepcions. Som conscients que si no es pot cooperar amb les empreses, no es pot tenir èxit en la generació de creixement.” Mandela, amic de Fidel Castro i que en el passat havia aplaudit les tesis marxistes, iniciava el gir. Fins i tot, a la seva taula, tenia un estudi sobre el fracàs de la nacionalització de les mines de coure a la veïna Zàmbia. Els seus anys de govern just coincideixen amb el triomf de les idees liberals i capitalistes a tot el món després de la caiguda de la Unió Soviètica i de tot el bloc de l'est. Els règims prosoviètics a l'Àfrica, amb excepcions, també van anar caient.
L'alliberament de Mandela no va portar automàticament la democràcia. Ni de bon tros. Van haver de passar quatre anys de sang, suor, pressions internacionals i negociacions amb l'últim govern de l'apartheid. La teràpia de xoc va funcionar. El malalt, després de l'estrès traumàtic de milers de morts i segles de racisme, va acabar acceptant un pacte amb els opressors per tenir un futur en pau. Un assessor del govern el 1994, Patrick Bond, actual director del Centre per la Societat Civil de la Universitat de Kwazulu-Natal, explica que aleshores “hi havia moltíssimes protestes socials de les comunitats locals i els sindicats, però Mandela els va dir: ‘Si us plau, estigueu tranquils.' Mentrestant, les polítiques neoliberals s'imposaven per la porta del darrere, sense adonar-nos-en.”
L'economista Naomi Klein denuncia al llibre La doctrina del xoc que el problema va ser que Mandela i els seus es van centrar en la negociació política i van deixar de banda, com a “merament tècniques”, les converses econòmiques. En canvi, el Partit Nacional, conscient que perdria força al Parlament ja que els blancs només eren un 10% de la població, va reclamar que el canvi cap a la democràcia no afectés cap ni un dels seus interessos econòmics. Qui va liderar la taula de negociació econòmica va ser Thabo Mbeki, fill d'un mític lluitador del CNA i que va viure a l'exili estudiant a Anglaterra. Mbeki, anys després, davant les crítiques al seu programa de retallades socials, privatitzacions i “flexibilitat” laboral, va arribar a dir: “Poden anomenar-me thatcherista, si així ho desitgen.” Quan Mandela es va retirar va nomenar, entre tots els dirigents possibles del seu partit, Mbeki com a substitut.
L'obstacle més implacable del govern de Mandela per dur a terme les seves promeses de millora social va ser el deute heretat de l'antic estat sud-africà de l'apartheid. Aquell deute, en part acumulat per mantenir la maquinària de repressió contra la població negra i l'enorme despesa militar, podria ser considerat un deute il·legítim i haver estat renegociat amb l'FMI, el Banc Mundial o la resta de creditors. Mandela, però, el va assumir. “Pagàvem 4.500 milions de dòlars cada any que després no teníem per construir habitatges o escoles per als nostres fills. Estàvem limitats”, admetria ell mateix anys després. El govern democràtic va haver d'assumir un deute de 65.000 milions de dòlars als anys noranta provinent del règim racista.
L'ala esquerranosa del CNA va redactar un ambiciós pla de reformes socials i econòmiques anomenat Make Democracy Works, però, segons un dels economistes que treballaria en aquella iniciativa governamental, Vishnu Padayachee, “allò va néixer mort” perquè les concessions legals que es van acceptar feien quasi impossible la seva posada en pràctica. Economistes de l'FMI i del Banc Mundial ja havien aterrat a Johannesburg per “assessorar” el nou govern sud-africà i el seu programa per al Black Economic Empowerment.
La periodista i escriptora Naomi Klein, després d'un estudi a fons del que va passar a Sud-àfrica als anys noranta, critica les “cessions econòmiques” del Congrés Nacional Africà a l'elit blanca. Mandela, en el seu govern d'unitat nacional obligat per la Constitució interina pactada amb el Partit Nacional, va mantenir ministres de l'apartheid, com el d'Economia, Derek Keyes, i el d'Agricultura, Kraai van Niekerk. Després Mandela va nomenar com a nou ministre d'Economia un altre blanc, Chris Liebenberg, que havia estat director general del banc Nedbank. El CNA va acceptar que el Banc Central de Sud-àfrica fos una entitat independent no controlada per l'Estat, al contrari del que volien inicialment. L'autonomia va quedar consagrada a la nova Constitució. Mandela també va mantenir el seu president al càrrec: Chris Stals. “Ara, si volien devaluar la moneda o canviar els tipus, depenien de l'antic dirigent del Banc Central en l'apartheid”, lamenta Klein.
El govern sud-africà va subscriure l'Acord General de Duanes i Comerç (GATT), precursor de l'OMC, que no permetia als firmants els subsidis a les plantes d'automòbils i tèxtils, dos dels motors d'una economia sud-africana en crisi i necessitada d'ajudes públiques. En canvi, Mandela sí que va fer una reeixida crida als inversors estrangers i va evitar una fugida massiva de capitals. Canvis legislatius, però, van permetre que algunes empreses sud-africanes traslladessin la seu, i per tant els beneficis, a països tercers tot i seguir operant a Sud-àfrica. Per exemple, la famosa De Beers, corporació de diamants, es va traslladar a Luxemburg.
L'economia ha crescut des del 1994 un 83%. Tanmateix, la mitjana d'ingressos d'un blanc és sis cops més alta que la d'un negre. El 2005 només un 4% de les empreses que cotitzaven a la borsa de Johannesburg eren propietat exclusiva de negres.
Redistribuir la propietat de la terra per evitar el latifundi en mans d'una minoria de grangers bòers també va ser impossible. Durant les negociacions, el Partit Nacional va afegir una clàusula a la nova Constitució que protegia específicament tota propietat privada i que feia quasi inviable una reforma agrària. Segons dades oficials, un 70% de les terres del país el 2006 eren propietat de famílies blanques.
El Freedom Charter, la carta de reclams aprovada el 1955 per una històrica assemblea clandestina del CNA, s'ha convertit avui en un simple i gris monument de ciment a Kliptown, un dels barris amb més misèria de Soweto. Un dels reclams era que l'Estat recuperés les mines. El govern de Mandela, però, va obviar qualsevol possibilitat de nacionalització de mines, bancs o grans empreses. Al contrari, es van privatitzar. Entre el 1997 i el 2004 va vendre divuit empreses per uns 4.000 milions. La major part d'aquests diners van ser per pagar el deute de l'apartheid.
Les ajudes socials van créixer amb Mandela
El director de la Unitat d'Investigació en Política de Desenvolupament de la Universitat de Ciutat del Cap, Haroon Bhorat, indica que més d'un quart de tots els sud-africans reben xecs d'assistència social del govern –una despesa equivalent al 3% del PIB– i, després de vint anys de governs del CNA, un 77% dels sud-africans tenen accés a un habitatge formal, un 84% a l'electricitat i un 72% a l'aigua, dades que han crescut molt des del 1994. El CNA va invertir bona part del pressupost a construir nous habitatges i millorar els townships de misèria. Es van construir més de cent mil habitatges socials entre el 1994 i el 1996, però hi havia milions de negres pobres a qui resituar.La Comissió de la Veritat i la Reconciliació va acabar pactant, per influència del govern aleshores ja encapçalat per Mbeki, que no hi hauria indemnitzacions de les grans empreses que s'havien beneficiat de l'Apartheid al contrari, per exemple, del que havia passat amb empreses alemanyes que van col·laborar amb els nazis. Només l'Estat va pagar indemnitzacions a les víctimes i, paradoxalment, també es va comprometre a pagar pensions vitalícies als funcionaris blancs de l'antic estat que van deixar la feina.
Carlin: “Un repte quasi impossible”
“S'ha dit que Mandela podria haver fet més per posar remei a les injustícies econòmiques de l'apartheid. Pot ser, però en un país amb un elevat índex de natalitat i sense unes xifres de creixement econòmic equiparables, aquest era un repte pràcticament impossible.” El periodista John Carlin, autor del llibre Invictus sobre Mandela i el rugbi, admet al diari El País que el seu mandat “podria haver intentat una redistribució de la riquesa” però opina que “això segurament hauria provocat una guerra civil entre races”. Com a mínim, reivindica Carlin, Sud-àfrica té avui una classe mitjana negra “inimaginable fa vint anys” i una democràcia estable i respectuosa amb la llei.