poesia
jordi llavina
El silenci de Déu
Dels versos col·leccionats en aquest llibre, se'n desprèn la imatge d'un home desficiós, assedegat de raons. Un ésser temperamental, de vegades iracund, que s'adreça, una vegada i una altra, a Déu –perquè de Déu i del tracte que hi mantenen els homes es nodreix la seva vida, la de Thomas, i també la seva obra–, i que, no poques vegades, com deixa escrit en versos apesarats, més udoladors que planyívols, no rep de l'Altíssim sinó la inequívoca resposta del silenci. Capellà de l'Església anglicana, R.S. Thomas va ser –i és– un dels més grans poetes gal·lesos del segle XX. Hauria volgut escriure en la llengua del país, però no en va ser capaç: “No m'imagino com el gal·lès, tal com és ara, hauria pogut satisfer tots els requisits que li demano al llenguatge. És una confessió que faig sense cap goig.” Ferm nacionalista, era, pel que sembla, un tro d'home, de posicions no sempre conciliadores, molt orgullós. Va blasmar la tecnologia, que veia com una pèssima amenaça per al món de certeses de la vida rural que defensava...
Traduït per primer cop el 1995
En català, no en teníem sinó el recull El cel a la finestra (Columna), poemes traduïts per Francesc Parcerisas que van veure la llum coincidint amb una visita que el poeta va fer a Barcelona, l'any 1995. És, per tant, digne d'aplaudiment l'esforç d'Anna Crowe i Joan Margarit, que han traduït una poesia en aparença no gaire complexa, una poesia que, a primer cop d'ull, sembla més fàcilment traslladable que la d'altres il·lustres representants del segle XX a les illes, com ara Patrick Kavanagh o, sobretot, Seamus Heaney, però que, en realitat, és plena de replecs i, sovint, de paranys. N'han establert, a més, una valuosa antologia diacrònica, des del primer títol de l'autor, Les pedres del camp (de 1946), fins a l'últim, que també dóna títol a l'antologia catalana, de 1995. Val la pena remarcar, encara, que aquest 2013 ha estat el del centenari de naixement del poeta.
“
Aspres, durs, fibrosos, com aspra i dura, fibrosa i sense gota d'amorosiment resulta la realitat del país que retrata, tan lluny d'aquell territori de la poesia (Un país), on “fons invisibles ragen” i hi viu “una gent / que paga els seus impostos en poesia, / que reparen els noms que s'han trencat”. Thomas –com, de fet, els dos poetes que he esmentat més amunt, i com tants altres, l'estirp dels quals prové del camp i de la saviesa particular dels seus usos de vida– es va proposar “reparar els noms que s'havien trencat”, mal que fos en una llengua que no era la pròpia del país.
Decadència d'una nació morta
A voltes, una consideració de tipus ideològic, o moral, seca i demolidora: “No hi ha present a Gal·les, / i tampoc cap futur: / no hi ha més que el passat”. En una altra ocasió, la reflexió és encara més radical, i es refereix a la “putrefacció i decadència d'una nació morta”. En el poema Wallace Stevens, hi ha uns versos que no és estrany que agradin a Margarit: “En la desangelada / tardor del temps real, aquí recordo / sense eloqüència el seu naixement”. A l'església és un poema impressionant sobre el silenci que s'ensenyoreix del temple després de l'ofici i sobre el dubte lacerant de l'home davant la divinitat: “En la fosca no hi ha cap altre so / sinó el d'un home que respira, / avaluant la seva fe en el buit, / clavant, una per una, les preguntes / en una creu sense ningú”. El dubte sembla un dels temes preferents, o una motivació, de l'obra de Thomas: “Un moment aquí, després ja no, / com el meu creure en Déu”. Potser no és un gran poeta. Però la de R.S. Thomas és una veu que ens admira per la seva fondària.