El que fa que Catalunya sigui Catalunya no són les muntanyes de Montserrat, ni la Costa Brava, ni l'estàtua de Colom; el que fa Catalunya és la gent que hi vivim. Per això sorprèn que en el debat actual no es parli de la natalitat, que és la que pot garantir la continuïtat i pervivència del nostre país. La gran riquesa de qualsevol nació són els nens. La tendència generalitzada al fill únic i la llei d'avortament sense potenciar un reciclatge familiar d'aquests nens per mitjà de l'adopció, ens fan baixar dràsticament la natalitat. Segons l'Idescat, la natalitat va baixar a Catalunya el 2012d'un 4,8% respecte al 2011, i aquesta, d'un 3,8% respecte al 2010. Cada any som menys catalans, i més envellits. On són les polítiques catalanes que donen suport a la família i la natalitat? Voldria un catalanisme que no fos de barretina; un catalanisme que es preocupi primer per la seva gent més feble i necessitada, que sovint són els que més poden aportar al país: famílies pobres que volen tenir més fills; dones embarassades que necessiten ajut per tirar endavant l'embaràs; més protecció dels catalans no nascuts, dels malalts, etc.