Calaix de sastre

A l'arribada hi vaig percebre tres Myanmars: l'arrelat en la naturalesa —esplèndid i, alhora, perillosament monsònic—, l'espiritual —budista sobretot, però una mica atabalador— i l'humà —vinculat indefugiblement a misèria, fam, brutícia i supersticions. Potser un visitant de vista curta i/o curta durada opinarà que en “dic” un gra massa, però les aparences hi ha cops que enganyen.

Quant al tarannà dels habitants d'aqueix esplèndid país maragda, cal ser observador atent i, si és possible, estar-s'hi una bona temporada per apilonar-ne coneixements. Les situacions imprevistes i peculiars sempre en faciliten. Com a mostra, la meua coixesa accidental. Tothom s'afanyà sempre a ajudar-me. A banda del benestar per ser tan ben tractada, em facilità un contacte ben directe amb els naturals del país i una informació més fidedigna. Amb tot, em sorprengué que ignoraren i no ajudaren persones amb símptomes evidents de malària.

Les actituds oposades es barregen pertot, com s'esdevé en qualsevol comunitat humana. Així, en el trajecte —amb un trenet prodigiós de l'època colonial— dePyin U Lwin a Hsipaw, un usuari em va oferir generós i amb un dilatat somriure el seu companatge.O, en un accident de trànsit de què fórem víctimes el meu guia i jo circulant amb motocicleta, ningú no es va alterar. Però aquest temperament tan asserenat és aparent. L'abús del cunyà i la intercomunicació entre conciutadans respon prou més al posat d'un meridional que no pas al d'un budista commeilfaut. AMawlamyine, per exemple, una dona es vamarejar lleugerament i va muntar un espectacle de plors, crits i queixes que ni Sofia Loren en el seu millor moment ho va saber interpretar amb més convicció. Les emocions hi apareixen despullades de sobrietat i contenció. A Kinpunho vaig confirmar. Tres veïnes dugueren a terme una performance d'insults entre elles que déu ni do! Altrament, la gent parla a crits i el volum de ràdios i televisions és elevadíssim.

Quant a la repressió política de què tant parlen els mitjans occidentals, deu existir, però ningú no mostrà cap neguit a parlar-me del que hi pensaven.

Tret també destacable és el caos circulatori a ciutat: pocs semàfors, milers de vehicles destarotats, conducció per dreta i esquerra i la confusió està servida...

Pel que fa a la distribució del paisanatge a les urbs, és la classe social la que “ordena”. Com més pobre, més cèntric el barri on es viu, encara que siga outdoors i assegut o ajagut sobre una manta tot el dia. Vagarejant-hi tothora, desenes de criatures que escassament alçaven un pam de terra, em vaig pregunta si n'hi hauria venda i tracta sexual de menors... Els rodamóns comparteixen vorera amb locals i edificis de tota mena. La gent “amb possibles” fuig als afores... Una cosa, però, em va entristir: bellíssimes construccions de l'època colonial estaven bastant fets malbé i no sembla haver-hi voluntat de retornar-los l'esplendor passat.

La vida hi és difícil: talls de llum continus, producció elèctrica amb generadors privats, múltiples “estols” de mosquits tothora, pluges intenses esdevingudes rius en minuts... La resposta és deixar-se dur, no fer-hi res, xafardejar i jugar a la porta de casa, somriure, barallar-se de tant en tant...

Finalment, hi ha l'status quo de gèneres. No solen anar-hi plegats ni compartir seient als locals d'esbarjo. Però intuesc un cert poder en mans femenines, habitual en societats agràries com aquesta, encara que no acabe de copsar fins a quin punt hi arriba. El que sí he constatat és que han acabat acceptant l'existència de dones viatgeres no acompanyades. Podria ser tal vegada que és així quan saben que escrius sobre els països que visites i volen donar-te'n una imatge diferent del seu país i d'ells mateixos.