Així no anirem enlloc

En aquest temps excepcional que viu el nostre país, la tan benvinguda Biblioteca del Catalanisme d'RBA / La Magrana ens permet acostar-nos a una selecció dels articles periodístics que Gaziel –“un dels intèrprets més lúcids d'aquells temps. Potser el més lúcid”, en l'encertada definició de Jordi Amat, curador de l'edició– publicà a La Vanguardia i a El Sol, de Madrid, entre els anys 1922 i 1934.

Hi descobrim, des del punt de vista d'un català no independentista –remarca que ell forma part de “los catalanes que desde antiguo creemos en la conveniencia de una colaboración con Castilla y las restantes personalidades peninsulares”–, una imatge de la Catalunya que podria haver estat i no va ser, principalment per la invencible individualitat dels catalans –“El pueblo catalán es uno de los más individualistas y igualitarios del mundo. Carece por completo del sentido de la jerarquía”–, però, també, de l'Espanya diversa i plural que l'imperialisme unitarista castellà impedí: “Veo con estupor la indignación que en amplios sectores de Cataluña producen las dificultades continuas, las resistencias crecientes que la implantación de nuestra autonomía encuentra de parte de lo que podríamos llamar el grueso de la España castellanizada. Pero, ¿acaso se creyó que podía ser de otro modo?”

És per això que la lectura de Tot s'ha perdut –amb més raó, si es completa amb la de Meditacions en el desert, en què l'escriptor ja ha perdut la confiança d'entendre's amb l'Estat– és del tot recomanable no ja per a qualsevol lector, encara més per als líders de les formacions polítiques en uns moments tan fonamentals com els actuals. Podem, doncs, demanar-nos amb l'autor si sabran “servir a Cataluña, por encima de las enemistades personales y los egoísmos partidistas?”

Perquè el gran dilema amb què ens trobem ara consisteix a saber si disposem, realment, de “políticos auténticos”, que es distingeixen precisament per “ver claro donde el vulgo y la mayoría de los curanderos ven turbio”. Per desgràcia, alguns no només no saben estar a l'altura que requereixen les circumstàncies, sinó que ni tan sols són capaços de veure clar allò que la majoria veu...