Altaió parla

Vicenç Altaió, en l'acte a l'Ateneu que tenia com a pretext la presentació del llibre Un traficant d'idees a les fronteres de l'art (i que, en veritat, volia celebrar la seva mort transitòria), va dir veritats com temples expiatoris: “Vivim un moment una mica complicat. Tots tenim prioritats i, segurament, hi ha una gran prioritat que és la política. Però si la política es prioritza ella mateixa correm el risc que la política afebleixi la cultura, ens afebleixi. De manera que aquest és, senzillament, un acte  que reivindica la cultura com un fet de cultura, de política pràctica; vaja, d'idees.” Altaió diu, com Pujols, veritats com temples: no li he sentit mai una frase que no tingui contingut pensat, quasi lapidari. Fins i tot en les bromes. I la reflexió amb què va acabar el discurs mereix una anàlisi des del punt de vista de la política i de la cultura, si algú hi vol dedicar un moment.

Políticament, vivim en el moment de la independència de Catalunya. Aquest any s'inicia un procés que acabarà en un termini que desconeixem, però que sí que sabem que es quedarà fins a solucionar-se. Davant d'un sacseig polític d'aquesta magnitud, podem caure en l'error de monotematitzar-nos. I així com s'alcen veus reclamant que no s'oblidi el debat social, i els dèficits en l'estat del benestar, i les retallades i els ajustaments, i el model d'administració que volem, és encara més important per a l'ànima del país que la cultura respiri per damunt del debat. No dic a banda del debat, no dic per sota del debat, ni de forma autista, segur que no, però sí que la cultura ha de respirar lliure, desencartonada, inquieta i innovadora per situar-se per damunt del debat i, justament, elevar-lo. Ja no allò de si localisme o cosmopolitisme, sobre si la independència ens empetiteix i Espanya ens obre, que és el debat antic, el que encara fan servir nostàlgics dels anys setanta com ara Mario Vargas Llosa. Aquest debat ja el va superar Dalí fa temps tot apel·lant a l'ultralocalisme. Però, superat tot això, aleshores, quina aportació pot fer la cultura al moment polític actual? I viceversa?

el moment polIticocultural recorda la Renaixença, el modernisme i el noucentisme. És a dir, vivim la culminació d'un redescobriment i un replantejament del país. I un trencament d'esquemes. Si fins a la Guerra Civil el catalanisme va reconèixer una identitat col·lectiva oblidada, es va organitzar i va construir unes estructures polítiques que hi fessin justícia, ara també en bona part estem culminant un retrobament. Des de l'any 1978 fins al 2000, s'ha produït un retrobament generacional, social, identitari i cultural. El canvi progressiu que s'ha produït en trenta anys de democràcia i d'autonomia és un canvi eminentment cultural. Un “canvi de xip”, en diu el president Mas. I davant d'això, i davant del salt del mur que avui fa la política, el món de la cultura s'ha de situar en prisma de canvi, d'avantguarda i fins i tot de lideratge moral. De pensament i d'atreviment. Com van fer aleshores els modernistes, que avui considerem tan conservadors.

alguns polítics amb responsabilitats culturals només parlen de la independència de Catalunya. Però la cultura catalana no pot viure el moment amb tanta desídia; ha d'afrontar-lo fent de pionera, d'exemple trencador, d'agitadora, d'alternativa, de moviment viu i central. On s'és vist una transició política amb la cultura tímida, simple, emboirada per gestors del fum? Altaió, sigui'ns la mort una major naixença.